REPORTATGE

Els anys d’experiència han generat confiança entre temporers i autònoms que s’organitzen al marge de les institucions.

ELS PAGESOS D’ ALBESA, DIFERENTS PERÒ AUTOSUFICIENTS.

· Els agricultors tenen preferència pels contractes personals.
· Gràcies als mecanismes que han creat, el poble no s’omple de immigrants sense feina.

Arriba l’estiu i amb ell, el món rural es prepara per rebre els immigrants que vindran a buscar feina. Tots tenim la imatge en la nostra ment; africans, marroquís i romanesos treballant al camp sota el bat de sol.


A Albesa (La Noguera) i rodalies, és una imatge fàcil de veure des de finals de maig.
Es preveu que durant aquesta temporada, que s’allargarà fins ben entrat setembre, arribaran un miler d’immigrants contractats per treballar durant la campanya de la fruita a Lleida.
Aquests es repartiran per les poblacions de Ponent i alguns d’ells, a Albesa.

Els contractes es fan a través dels respectius ajuntaments o també a través del Servei d’Ocupació de Catalunya, que ajuda a fer les altes per la campanya amb una unitat mòbil que es passeja per les diferents localitats per tal de fer d’intermediari entre treballador i empresa o autònom. Però aquestes ajudes no són molt sol·licitades. Ens ho explica Montse Sabaté, tècnica laboral d’Unió de Pagesos de Balaguer, “Els pagesos van directes a les gestories un cop saben quins jornalers volen contractar”.
De fet, les xifres de les campanyes passades del 2007 i 2008 a Albesa són, respectivament, de 12 i 9 contractes fets des de l’ajuntament i de 11 i 12 des de la unitat mòbil. Tenint en compte que cada any es fan centenars d’ofertes de treball, com pot ser que sols es contractin una vintena de temporers a traves de les institucions. Què passa amb aquests centenars de treballadors que no surten en el total de les contractacions del SOC i l’ajuntament? La resposta me la donen els que més ho saben, els agricultors. “En un poble com aquest on la gent porta tota la vida dedicant-se a la pagesia, ens coneixem molt i ens passem els temporers dels uns als altres, per necessitat o recomanacions”, això ho explica J.M Garret, que es dedica a la pagesia des de que era petit. La majoria de pagesos, un cop saben quin serà el seu equip de treball, fan els contractes o bé a través d’una gestoria o bé a través de la Cooperativa Sant Roc d’ Albesa. El perquè és senzill, “ens coneixem tots i també als temporers. I gràcies als sindicats tenim uns convenis que ens faciliten molt tot el papeleo” remarca J.M Garret.

La realitat és que els pagesos se senten més còmodes contractant als temporers de manera menys burocràtica i més personal. Amb els anys han creat certes relacions amb ells fins a arribar a tenir-ne un grup al que contracten any rere any. A més a més són temporers que volten tot l’any per la Península, sabent on hi ha feina a cada moment Però el més impressionant és com cuiden el contacte amb aquells per qui han treballat, “saben quin és el moment de contactar, sempre apareixen”. Aquest vincle entre pagès i jornaler, no sols aporta als primers immigrants fixes per la campanya de la fruita, sinó que els estalvia el disgust de trobar-se amb algun temporer sense papers. Aquest va ser el cas de Miquel Farré, que va tenir una mala experiència. Havia donat feina a un africà al que ell no tenia vist, i el treballador com que ho sabia, s’intercanviava la feina amb un company seu que no tenia papers i d’aquesta manera pretenien dividir-se els guanys. Per sort, el Miquel se’n va assabentar gràcies a altres companys que ja li eren fidels de feia unes temporades. Cal dir però, que aquest és un fet amb el que cada cop s’hi troben menys perquè amb els anys s’ha anat regulant, “tot i que sempre se’n cola algun” explica el Miquel.

A part de regular i facilitar els temes de contractació, els mateixos sindicats del poble creen un conveni per tal de que es pagui la mateixa quantitat a tots els treballadors (tot i que cal recordar que les dones no estan admeses per fer feines de camp). Aquesta xifra l’any 2008 era de 5,60 € per hora i per aquest 2009 els sindicats han acordat a Albesa un petit augment que puja el jornal a 5,80€ l’hora.
Durant la conversa amb el J.M Garret i el Miquel, també ha sorgit el tema de la crisi. Ells asseguren que en el món de la pagesia no és la crisi mundial la que afecta en el moment de contractar temporers, sinó les pèrdues de fruita que es puguin tenir. “Nosaltres em d’anar fent, i necessitem ajuda per poder fer la collita a temps, potser sí que els temporers costen diners, però alleugeren molt la feina, i això s’agraeix”.
Les prediccions des d’ Albesa per aquesta campanya que tot just comença, semblen ser favorables tant pels pagesos com pels temporers que, majoritàriament, arriben a la vil·la amb feina assegurada, trencant tots els pronòstics que parlaven de places i carrers plens d’immigrants degut a la crisi.
En canvi, moltes poblacions de l’entorn d’ Albesa, reben cada estiu més gent de la que poden contractar. Alcarràs n’és l’exemple més clar. Des de ja fa anys, durant l’època de collita, tots els espais públics d’aquesta població s’omplen de persones que esperen trobar una feina i un lloc on dormir. Benestar, Unió de Pagesos i la mateixa ajuntament proporcionen cada cop més allotjaments per tal d’evitar que els carrers s’omplin de rodamóns. Segons Montse Sabaté, això és degut a la “falta d’organització”.

Sens dubte, a Albesa, pagesos i temporers, gràcies a la mútua confiança, han creat un mètode d’autosuficiència que facilita la feina a agricultors, treballadors i també, als ciutadans.

10 cites La Xava.

1- Pàgina 18. “ La Mina era una taberna que des del carrer de trenta Claus donava pas a un pati que feia fatxada al carrer del Cid. Per la seva llargada prenia aquest establiment un aspecte ben singular (...) Més endintre hi havia un espai que formava corredor, sense que destorbés la visió general d’aquell negrós interior”.

Juli Vallmitjana a diferència de la resta de la societat burgesa de principis de segle XX que restava indiferent a la pobresa dels suburbis de Barcelona, ell hi passava molt de temps i per tant coneixia molt bé els carrers i la gent que hi vivia.Gràcies a això, al llarg de la novel·la ens apropa als carrers, a les tavernes i als locals d’aquella època, que descriu d’una manera molt detallada.

2- Pàgina 118. “Caminava embolcallat dintre del misteri del presidi, com si un vel negre recobrís la seva persona, moralment cadavèrica”.

Crec que aquesta és una gran descripció. Detalla a la perfecció un estat d’ànim i és fàcil imaginar-se fins i tot al personatge físicament, destrossat tant per dins com per fora, caminant de forma pesada, i es un exemple de com Vallmitjana sap apropar-se a la moral de la gent del raval del 1910.

3- Pàgina 121. “Poques vegades aquelles ànimes perdudes devien haver sentit aquella impressió que ja s’apartava de lo grosser enlairant-se inconscientment a certa puresa; però estaven massa endinsats en la perversió perquè poguessin besllumar l’ideal de l’amor que tant enalteix l’esperit al més refinat sentiment.”

Freqüentment al llarg de l’obra, l’autor critica l’oblit de les persones que vivien en la misèria més absoluta. Aquesta frase n’és un exemple. Eren persones que no podien fugir d’aquella misèria en la que havien nascut i que per tant, no sabien que era l’estima.

4- Pàgina 142. “ Era una flor que esclatava enmig de les runes de la pobresa”.

Crec que aquesta és una frase defineix molt bé com en aquest cas, la Xava, tot i que podria dir-se de qualsevol d’aquelles noies dels suburbis, es feien dones enmig d’un món que les deixava créixer físicament, però les privava de fer-ho com a persones.

5-Pàgina 204. “-Escolta: i la Xava què fa? Ets molt blet, sent tan barirel. – Es reputja home- contestà en Rafel tot paladejant l’aiguardent”.

En la seva obra, Vallmitjana utilitza bastants diàlegs en els que ens trobem amb l’argot, el parlar que utilitzava la gent dels barris pobres de Barcelona. És important el fet de que l’autor donés a conèixer aquest parlar del que la burgesia renegava. Tot i que va rebre moltes crítiques per això, avui crec que és important pel nostre patrimoni lingüístic.

6- Pàgina 219. “Per terra, escampades, hi havia puntes de cigarro esclafades. La brutícia del gosset, que tot l’any tenia el brom i duia un pegat al cap, i altres immundícies que no fóra prudent explicar...”

Crec que aquest fragment narra molt bé com vivien en les seves cases i fins a quin punt arribava la seva misèria. És interessant saber fins a quin punt la gent lluita diàriament per sobreviure en un món que està trencat des de l’interior.

7- Pàgina 22. “Les dones de la vida que corren per allí com aucelles de nit l’escometien, i ell, amb llargues i seguides gambades, no contestava un mot”.

Aquesta frase és un exemple del ric vocabulari que utilitza Juli Vallmitjana en el que destaca la concreció en l’adjectivació.

8- Pàgina 45. “Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats!”.

He elegit aquesta frase perquè crec que és interessant com l’autor s’implica i fa una forta crítica a la societat catalana que tenia en l’oblit els seus veïns.

9- Pàgina 118. “De color d’oli brut era la roba del seu vestit i el vellut gastat dels llocs que més refregava era una mica més clar. Un mocador negrós li embolcallava el coll, fen dubtar si duia camisa o no”.

Aquest fragment m’agrada per la descripció tan exacta que fa de la indumentària del personatge (el Botxinet). A més a més a traves d’aquesta detallada descripció i gràcies a l’ús dels adjectius, podem imaginar-nos com és aquest personatge, on viu i de quina manera ho fa.

10- Pàgina 194. “De sobte van sentir-se els crits de: “Pasma! La Bofia!” Del portal de Santa Madrona entraren al carrer dugues parelles de seguritat amb el sabre desembeinat, i dels Quatre Cantons altres tants en la mateixa actitud”.

Finalment, destacar un fragment en el que Vallmitjana descriu un enfrontament entre policia i els lladres dels suburbis. Enfrontaments que al llarg de la novel·la són constants i que són explicats d’una manera molt descriptiva.

Incerta Glòria, un anàlisi històric i moral.

Amb Incerta Glòria, Joan Sales, va plasmar la realitat d’una guerra crua que es va endur moltes vides i entre elles, molts esperits joves que buscaven la glòria. Una glòria incerta, però glòria al cap i a la fi.
Aquesta és una novel·la que parla sobretot, de l’amor. L’amor per l’ésser humà, l’amor per la vida i l’amor per uns ideals. Però també parla sobre moltíssims altres tòpics com la guerra, la solitud, l’amistat, la pèrdua o el pas del temps.

L’obra s’emmarca en la Guerra Civil Espanyola, i se’ns presenta des del bàndol dels perdedors. La història és explicada en quatre parts; les dues primeres, de forma epistolar, són petites narracions del Lluís al seu germà i desprès, de la Trini al Soleràs.
I les dues últimes parts, són les memòries d’en Cruells, on Sales es centra més en el final de la guerra i la postguerra.
El Lluís, la Trini, el Soleràs, en Cruells... tots ells són personatges amb personalitats molt diferents a traves de les que l’escriptor transmet al lector les preocupacions i sentiments d’aquells qui en aquella època intentaven seguir creixent tot i el fre de la guerra. Una guerra a partir de la qual els protagonistes fan una reflexió universal en la que entre d’altres coses mitifiquen la joventut. “ ... impossible imaginar que nosaltres serem algun dia això: un objecte. Un objecte que es pot dur d’aquí allà, rígid i buit, buit de què? D’ànima...”

En quant a la literatura m’agradaria destacar la capacitat de Sales per descriure ambients i paisatges, sobretot durant la primera part, quan està al front d’Aragó i en descriu els seus voltants. Això juntament amb el seu estil àgil, facilita una relació pròxima amb el lector, plena de realisme amb la que en el nostre imaginari recreem amb tanta facilitat tot el que passa que gairebé es fa palpable.

Incerta Glòria és una obra d’aquelles que són com un bon fons d’armari, s’han de guardar per poder-les disfrutar més d’una vegada. De ben segur que per més que la llegeixi, sempre en podré extreure coses noves, doncs crec que explica una època i una història des de la profunditat.Podríem resumir dient que aquest, és un llibre de 800 pàgines d’anàlisi històric i moral.

Zapatero defiende la decisión de las jóvenes para abortar.

El presidente estaba en un encuentro por la cooperación con República Dominicana.


· El presidente pide “no interferir en la decisión libre de la mujer”.

·El jueves pasado se aprobó el anteproyecto de la Ley de Aborto.


El presidente del Gobierno estaba en un encuentro con el presidente de la República Dominicana, Leonel Fernández, para hablar de cooperación, cuando un periodista le preguntó sobre la polémica por la decisión de aborto de las jóvenes de 16 y 17 años. Zapatero tuvo que hablar sobre los puntos y artículos del anteproyecto de Ley del Aborto que él mismo aprobó el pasado jueves en el Consejo de Ministros. Dijo que “es una opción de confianza en las mujeres”. Además, el presidente opinó que el caso de la joven que opte por no informar a sus padres de su decisión de abortar, será “una situación excepcional”. “La gran mayoría de las mujeres hablará con sus padres, sus amigos, sus hermanos o con quien crean conveniente”.

Y añadió que un embarazo y la responsabilidad que conlleva es propiamente de la mujer. Según él y bajo la atenta mirada de Leonel Fernández, determinó que “un embarazo debe ser una decisión de autonomía”.
“No privar ni interferir en la decisión libre e íntima de la mujer”, esta es la opción de Rodríguez Zapatero y también la de su Gobierno.
Unos minutos antes de esta intervención, tuvo lugar la de la ministra de Igualdad en una entrevista radiofónica, donde contestó a la pregunta de un oyente diciendo que un feto de trece semanas “es un ser vivo, pero no un ser humano”.

Aído afirma que un feto de 13 semanas “es un ser vivo, pero no un ser humano”

La entrevistaron en un programa radiofónico, donde habló de la nueva Ley de Aborto.


·La ministra afirmó que un feto de 13 días es “un ser vivo, pero no un ser humano”

· Su discurso causa agitación en la comunidad científica


La ministra de Igualdad, Bibiana Aído, ofrecía una entrevista radiofónica a la cadena Ser cuando un oyente le preguntó por la nueva ley de aborto. Quería saber si, para ella, un feto de 13 semanas es un ser vivo. La ministra contestó que “un ser vivo claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La afirmación agitó al Colegio de Médicos de Barcelona que recalcó que Aído “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no es un ser humano.
Además el bioético César Nombela aclaró que “Un feto de 13 semanas es un ser humano, todas sus células corresponden a la especie Homo sapiens sapiens”.

Horas después de su intervención en el programa radiofónico, Aído citó un manifiesto suscrito por 1.955 profesionales que es una respuesta a la Declaración de Madrid (contraria al aborto) que sostiene que las etapas del desarrollo embrionario son datos objetivales cuya difusión “ha de estar exenta de influencias ideológicas o creencias religiosas”. Además la ministra lo apoyó diciendo que “el conocimiento científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano”.

La Xava, retrat d'una Barcelona amagada

Juli Vallmitjana ( Barcelona, 1873-1937) fou pintor i escriptor. L’any 1910 publicava el seu llibre La Xava, un retrat dels suburbis de la Barcelona de principis del segle XX .
En aquest llibre, Vallmitjana apropa el lector a la rudesa de la vida de les classes baixes de Barcelona, llavors menyspreades per la societat burgesa que restava indiferent al problema. L’obra, és una crítica a l’oblit d’aquestes persones que vivien en la misèria més absoluta, i l’autor explica de manera real i per tant, crua i dura, com eren els barris, els carrers, els negocis i les persones que malvivien en els barris de sota Montjuic.

Vallmitjana ens explica aquesta història de pobresa i perversió a través de la protagonista de la història, la Roseta, més coneguda com la Xava ( “[...] aquella noia, nascuda com una flor de femer.”). Ella és filla de la Gravada, una donota alcohòlica que des de que el seu marit (El Botxinet) va entrar a presó i fins que en surt, es dedica a la prostitució i te oblidades a les seves dues filles, la Xava i la seva germana Dolors. Així doncs, mentrestant la Gravada es guanya la vida pels suburbis de la ciutat, les dues nenes creixen com a dues orfes enmig de la misèria i de la fam. Al llarg de la seva vida, les dues nenes hauran de prendre un seguit de decisions per tal de sobreviure en aquest món del que cap dels seus personatges en pot sortir per res més que per tal de robar.

Lladres, prostitutes, pobres i delinqüents, tots amb els corresponents malnoms (com els mateixos Botxinet o Gravada) i malvivint en els mons de la prostitució, la gana i el desamor. Havent pujat en un ambient així, la Xava acaba rondant per els carrerons i dedicant-se a la mateixa professió que la seva mare, desprès d’una relació fracassada amb en Rafel i d’haver-se convertit en mare soltera.

Com a escriptor Juli Vallmitjana potser no és gramaticalment molt fort, però sí que en canvi, detalla a la perfecció una època. Gràcies en part al ric i abundant vocabulari i també a la concreció en l’adjectivació que li permeten fer una descripció molt real dels ambients i també dels personatges. El seu llenguatge és clar i directe.

Potser el més interessant de tot és la capacitat que te l’autor de fer una dura crítica implícita en el llibre, a una alta societat catalana que immersa en la seva vida burgesa, s’oblidava de que hi havien “uns altres” catalans, tal i com se’ns explica en el principi del llibre en un fragment: “ Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! [...]”

La parla dels personatges, mig acastellanada, els malnoms dels personatges, la descripció dels llocs i de la societat i la capacitat que té de transmetre els sentiments dels més desafortunats de la Barcelona de principis del XX, converteix aquest llibre en una font important d’informació per entendre una època i una Barcelona molt diferent a la actual.

Entrevista a Enric Vila.

“Pla és l’explicació d’un món, d’una moral.”

Enric Vila fa poc que ha presentat el seu últim llibre, El nostre heroi Josep Pla (Acontravent), on parla sobre diversos aspectos coneguts i desconeguts de l’escriptor català.




Per què Pla?

Perquè Pla és l’explicació d’un món, d’una moral. Això és el que intento projectar en aquest llibre.

Algunes veus diuen que no és un Pla real, sinó que és un Pla apropiat.

Esque jo he muntat el meu Pla, l’he muntat per aquells qui diuen que el problema català no existeix, pels qui diuen que Pla era un franquista i pels que diuen que tot està perdut o que només podem resistir. Jo vull generar un efecte d’estima.

Vaja, que vostè en aquest llibre vol humanizar Pla. Vol transmetre a la resta el mateix afecte d’estima?

Jo he volgut explicar en aquest llibre que el que va fer Pla va ser molt difícil. Volia transmetre l’afecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït. , i per això, qui aconsegueixi estimar Pla, també m’estimarà a mi.

Doncs n’hi havia molts que el criticaven...

Perquè no se l’havien apropiat. Que Pla no era franquista és obvi. Per això en el llibre volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva. Volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel·ligent sóc jo.

Però en realitat, què hi havia de cert i què hi havia de falç en Pla?

De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

Així doncs, Pla duia una màscara?


Bé, jo crec que tots plegat actuem amb màscares. Però hi ha una diferència entre aquells qui en són conscients, amb objectius més concrets i aquells no tan conscients, que es mouen més per ímputs momentanis.

Pla era d’aquest grup de persones que en són conscients? Potser per que era català es recreava més amb aquesta màscara.

Una part dels catalans, en treu profit de la consciència de màscara, però són una minoria. Jo diria que això és més aviat un tema de circumstàncies històriques i polítiques. De context.

I doncs, què ens manca per ser autèntics?

Ens manca força i sobretot autenticitat, entre altres coses. Falta estimar-nos, per estimar el que ens envolta i fer-ho crèixer.

Això porta feina.

I per aconseguir-ho necessitem viure. Vull tenir unes estructures de poder que vaigin a favor meu i no en contra.

El tema es com aconseguir aquestes estructures doncs.

És senzill. Per aconseguir-les ens sobra Espanya. Desprès podrem viure intensament.

Ibarretxe diu adéu a la política

• Desprès del pacte PSC-PP el lehendakari deixa la política

• Patxi López es proclama com el nou líder.

“Aquí vaig començar i aquí deixaré de fer política”. Amb aquestes paraules, Juan José Ibarretxe, va anunciar ahir la seva retirada del món polític i va parlar de obrir una nova etapa en la seva vida. Aquesta decisió l’ha presa desprès d’haver perdut el seu lloc com a lehendakari, que ha ocupat durant deu anys. El seu govern ha estat el més longeu de la democràcia basca.
La retirada de Ibarretxe, va robar el titular del dia que, havia de ser per Patxi López Álvarez que es proclamava quart lehendakari basc. Aquesta notícia no va sorprendre a algunes veus del PNB que asseguren que Ibarretxe ja va dir adéu en una carta la primavera passada a un cercle reduït, però ha estat ara amb la victòria de Patxi López, quan ho ha fet oficial.
López però va oferir mà estesa al seu adversari i durant el seu discurs va dir “A tots els devem molt i amb Ibarretxe hem discutit però també ens hem entès”.
El nou lehendakari, va posar especial èmfasi a la lluita contra ETA i també a les mesures anticrisi. Al seu torn, Ibarretxe va denunciar el pacte treballat des del 2001 entre socilistes i populars per descavalcar el PNB i “repartir-se el poder”.

La revolución de Amaral.

• El grupo musical español, saca nuevo álbum discográfico.

• El nuevo single, Revolución, está siendo muy debatido en la red.

“Pájaros en la cabeza” es el nuevo álbum del grupo musical Amaral. El primer single, llamado “Revolución”, rinde homenaje a todas las personas que en algún momento de su vida han luchado por la libertad. Según Eva y Juan, componentes del grupo, es una canción que cada persona puede contextualizar en tiempos y sitios distintos. “Todos pueden sentirse unidos a esta revolución” puntualiza Juan “Es una llamada a la esperanza”.
Su letra, reivindicadora y novedosa, ha provocado que todos los foros de Internet hablen y discutan sobre cuál es la revolución a la que el grupo Amaral se refiere. De momento, esta canción les ha abierto las puertas para darse a conocer en América. Quizás este single sea su propia revolución.

Roses refrescants per a la crisi.

No sóc una d’aquelles noies que el 23 d’abril tan sols respiren l’olor de les roses que es troben per totes les cantonades de totes les ciutats de Catalunya. I quan em vaig despertar al matí, tampoc tenia pensat escriure’n un reportatge. Però assabentar-me de que en un dia tan calorós com el d’aquest Sant Jordi, hi havia noies a qui algú els refrescava el dia am una rosa gelada, em va encuriosir.

Resulta que cada any el món del màrqueting s’assegura de que hi hagi alguna rosa especial per regalar, que sobresurti de la rosa comuna. Ja fa temps que veiem roses blaves, grogues, blanques, verdes o fins i tot multicolor que competeixen amb la clàssica. Bé, aquest any la novetat és una rosa encuirassada dins un perfecte bloc de gel. La idea és del grup Nice Projects i per si us interessa, la podeu trobar a una floristeria de la Rambla. Això sí, per aquells qui vulguin comprar-la, l’amor no pot entendre de crisi ja que val 30 euros.
Una mica més amunt d’on es ven aquesta rosa em trobo amb la María José, una dona d’ètnia gitana que duu una paradeta. Ella ha optat per vendre dues roses al preu d’una. “Es té que vendre i ara amb la crisi pensem que aquesta és l’única manera” em comenta.

Al final de la jornada, les estadístiques van demostrar que un any més, res havia lliurat a la gent de comprar roses i llibres ni de sortir al carrer. Tot i la situació actual, es calcula que la venda final ha estat de 5,5 milions de roses, la xifra no dista molt de la de l’any passat. Ara caldria saber quantes d’aquestes estaven dins un bloc de gel.

El carrer del Cid, punt de trobada del pecat.

Barcelona, 12 de la nit. Tots els carrers de la ciutat dormen, tots menys un; el carrer del Cid. Aquí hi trobem dos dels bars de moda del moment; el famós La Criolla i, just davant, Cal Sagristà.

La gent que entra i surt dels locals és diversa i pintoresca; turistes nocturns, mariners, prostitutes i pertorbats. Els crits i les rialles s’escampen al llarg del carrer del Cid, fosc i capgirat. Els locals són fàcils d’endevinar, sols cal seguir la llum roja i intermitent dels seus cartells.

Decideixo endinsar-me a La Criolla. Marinerets tatuats, dones de la vida escurant butxaques, turistes ebris i fins i tot, algún parroquià. Tots ballant al ritme del soroll canalla de la musiqueta. Vaig amb la càmara de fotos, tinc la intenció de fotografiar la decoració llampant d’aquell establiment. Tot just faig l’intent de retratar aquell ambient carregat, quan una mà em tapa l’objectiu. “No em faci cap foto, no voldria que ningú se n’assabentés”. I penso en com l’anomenaria jo, aquell local. Segurament el lloc de la vergonya.

Una vegada fora, encara immersa en l’ambient underground, decideixo seguir uns xicotets amb els llavis pintats que es dirigeixen a Cal Sagristà.

No hi ha molta més cosa a dir. Vici i altres pecats, tots agrupats en un petit carrer del centre de Barcelona.

Ja no existeix l’un contra un

• Grups de bandes causen aldarulls a la regió francesa de Lle-de-France

El 10 de març una vintena de joves encaputxats i armats van entrar a l’escola Jean-Baptiste-Clément, a Gagny, per enfrentar-se a un jove pertanyent a un grup rival. Uns mesos abans, a Aulay-sous-Bois, la policia va interpel·lar durant el 15 i 16 de Gener a 29 joves membres de diverses bandes.

Aquests aldarulls són freqüents als municipis de Lle-de-France. Aquí, cada cop més, la gent deixa de confiar en la policia i s’estanca en petits clans per tal de defensar-se els uns dels altres.

Kayo, un noi de 17 anys, explica que no sel’s pot anomenar bandes perquè l’únic que són és un grup organitzat. “Ja no existeixen les baralles d’un contra un” puntualitza.

A Aulay-sous-Bois existeix un projecte solidari, Antena Joventut, que es dedica a entendre per que els joves es fan membres de les bandes. De fet, els educadors que hi treballen parlen sobre “un procès de escolarització”.

Però aquest és un problema que no es pot solucionar sense l’aplicació de fortes mesures. En aquest cas, la incorporació d’una nova policia local, la UTK (Unitat Territorial de Barri). Aquestes són unes mesures que segons l’alcalde de Aulay-sous-Bois, fa 12 mesos que esperen. De moment, l’espera pot ser llarga.

Una adorable criatura

Marilyn Monroe, l’eterna sex símbol del segle XX, va ser retratada per la premsa nordamericana com algú superficial i vanal. Per ells, Monroe no era res més que un cos escultural i una cabellera dorada que enamorava a tothom.

No obstant, el periodista Truman Capote, en el seu llibre Música para Camaleones, escriu un retrat titulat Una adorable criatura, en el que fa una descripció que trenca amb tots els tòpics creats per la premsa americana del moment. En aquest text, Capote, permet que el lector s’apropi més a Norma Jeane Backer (nom original de l’actriu) que no pas a la popular Marilyn Monroe.

Explicat de forma narrativa i prou breu per tal de que no es fagi pesat, el periodista narra un dia amb Marilyn.

Davant de la capella de la Universal Funeral Home, al funeral de Constance Collier, Capote espera a l’actriu qui com sempre, arriba tard a la cita. La recrea d’una manera totalment íntima, apropant-la al màxim al lector. Ens descobreix algú impacient i “d’incontenible sensibilitat”que quan es treu la disfressa de Marilyn Monroe no és res més que una jove innocent. “De vegades l’havia vist sense maquillatge,[...] amb el rínxols invisibles i el cutis net de cosmètics, semblava tenir dotze anys.”

Després, bebent champagne amb Marylin, el periodista, intenta extreure-li algunes preguntes fins que aconsegueix saber qui és la seva última conquesta.

Es despedeixen al moll de South Street on sen’s permet conèixer encara més a la Marilyn sensible que, influenciada per tot allò que puguin dir d’ella, es dirigeix per últim cop a Truman Capote preguntant-li què respondria si algú li preguntes per la verdadera Marilyn. Ell, li respon “diría que ets una adorable criatura”

Avui els tiets han tornat d'Istanbul

Hi estàven des de feia cinc dies

• Van anar a fer-hi turisme

• El meu pare els ha anat a recollir al aeroport de Barcelona

Míriam: "Va començar dient-me morena mia i va acabar dient-me zorra"

“Va començar dient-me morena mia i va acabar dient-me zorra.” Amb aquestes paraules la Míriam, una noia de disset anys em començava a explicar la seva història. Mare d’un nen i d’una nena, d’un i dos anys i mig respectivament i separada del seu marit, el Diego (que és pertanyent a un grup de Latin Kings) m’explica quin és el temor que pateix cada dia degut al maltractament psicològic i físic que ha patit, de forma progressiva, al llarg de la seva relació amb ell. “Cada dia que passava, era més dur creuar-hi una paraula”. Aquesta és la situació que durant el 2008 han viscut 400.000 dones, de les quals tan sols el 30% ho denuncia, segons fonts de la Generalitat.

Cal dir que la Míriam forma part d’aquest 30% de dones que no han denunciat la seva situació tot i que ella ha sabut fugir del costat del Diego ja que tal i com ens explica, se sentia totalment sotmesa a la parella. Patia la síndrome de la dona malatractada, estava acomplexada i vivia amb una forta ansietat. “Tot i la por que em fa viure tan a prop seu, no puc anar més lluny perquè no tinc diners i a més a més d’aquesta manera ell pot veure als nens, sinó s’enfada.”

Desprès d’haver-se separat de la seva parella, la Míriam va començar a treballar en una petita botiga de roba i complements on cobra un sou just que tot i que ara li permet sortir del pas, no és una feina segura que li garanteixi estabilitat.

“Sóc conscient de que visc en una situació de risc, però no pic deixar que els meus fills creixin sense un pare a prop seu.” La violència de gènere acaba essent també un conflicte dins la família en el que els nens s’hi troben involucrats i com a conseqüència també estan en risc de desestructurar-se, experimentant també greus problemes psicològics i personals. A més a més cal dir que és important el fet de que aquests infants necessiten reestructurar-se i prevenir-se de tot allò que, a la llarga puguin adoptar com un rol de conducta esdevenint també, persones violentes o problemàtiques.

Així doncs li pregunto sobre com prevé, si es que ho fa, als nens d’aquest risc i em contesta que ella sap com els ha d’educar, que creu que són uns bons fills i que el seu pare assumeix un rol totalment diferent en la seva educació.

Tenint en compte que no ha recorregut a cap institució, associació o altres en busca d’ajuda i recolzament, la Míriam és vulnerable a quedar exclosa de la societat i possiblement necessiti una reeducació per tal de poder ajudar a duur tant ella com els seus fills una vida totalment normal.

JA TENIM NEVERA AL PIS

 Portava dues setmanes espatllada

• L'hem canviat per una altra de nova

• Estem esperant que la setmana vinent ens recullin la vella

JUAN PABLO II VISITA SIRIA

Viaje histórico del Papa a Oriente Medio

• Se convertirá en el primer Pontífice que entre en una mezquita

• Desde su llegada, está haciendo un llamamiento a favor de la paz

El presidente de Siria, Bachar al Asad, ha recibido a Juan Pablo II en Damasco dónde permanecerá cuatro días. El Papa ha hecho un llamamiento a favor de la paz en Oriente Medio recalcando que la paz sólo se podrá alcanzar si existe un nuevo comportamiento de comprensión y respeto entre los pueblos de la región y también entre los seguidores de las tres religiones (judíos, musulmanes y cristianos). Y prometió rezar por una paz justa en Oriente Medio y por el entendimiento entre Israel y Palestina.

Además, el pontífice mostró su satisfacción por estar en Damasco donde el cristianismo empezó su marcha por el mundo.

Pero la gran expectación se espera para mañana cuando, por primera vez en la historia, un Papa entre en una mezquita (la de los Omeyas) dónde además, Juan Pablo II tiene pensado rezar.

Antes, por la mañana, hará una misa para los fieles aunque de los casi 17 millones de habitantes que tiene Siria, tan solo un 10 por ciento sea de religión cristiana.

El pontífice finalizará su viaje en la localidad de Quneitra desde donde rezará por la paz en todo Oriente Medio.

 

 

Torna García Márquez

El pare del realisme mágic publicarà una nova novel·la

• La seva última novel·la va ser publicada ara fa dos anys

• La notícia va ser donada per una Ràdio Caracol a Colòmbia
  

Dos anys desprès de dir a tot el món que no escriuria cap més llibre, Gabriel garcía Márquez, el premiat escriptor colombià, està a punt de publicar una nova novel·la que faria callar a tots els seus fans que estàn descontents amb la decissió que va prendre desprès d’escriure el seu últim llibre “Mis putas tristres”.
La notícia ha sortit a la llum des de Ràdio Caracol, a Colòmbia, quan el periodista Darlo Arizmendi va dir que “He tingut la sort de passar un cap de setmana a Mèxic amb l’escriptor i puc assegurar que li està donant els últims retocs”.
Una notícia sorprenent ja que l’any 2006 García Márquez va concedir una entrevista a La Vanguardia on deia que havia acabat d’escriure.
Gabriel García Márquez és considerat el pare del realisme mágic (degut a la combinació de realisme i fantàstic que hi ha als seus llibres) i és conegut per la seva novel·la “Cien Años de Soledad” que li va otorgar el premi Novel l’any 1982.

OBAMA VIAJA A EUROPA

El Presidente de Estados Unidos llegó ayer a Londres para reunirse en la cumbre del G-20.




Durante casi 30 años, los presidentes de Estados Unidos han viajado a Europa para reunirse con las potencias europeas. Los puntos a tratar acostumbran a ser los mismos: soluciones para la integración económica, el libre mercado etc. Pero esta vez Barack Obama, tendrá que afrontar muchas cosas más en su primer viaje oficial como Presidente de Estados Unidos a Europa.

La integración económica está marcha atrás. Algunos países han decidido superar la crisis de forma individual ya que han notado que hay países que han sufrido menos al no atarse a la economía global. Francia, dijo el martes que no asistiría a la reunión del jueves si el resto de países no se unían para formar una agencia financiera a nivel internacional que permita regular la economía. Así pues, las potencial mundiales no disfrutan del optimismo que Obama dice tener para superar la crisis.

Qui no vulgui pols...

El passat dia 18 de març, durant el desallotjament del rectorat de la UB i posteriorment, al llarg de la dura i insòlita manifestació, era fàcil veure encara més clarament com la nostra societat està vivint una crisi, una cirsi en l’enconomia, en l’educació i també en els seus valors.

Per una banda, no pot ser que els mossos d’esquadra que són aquells qui teòricament ens han de protegir i defensar a tots els ciudadans, carreguin d’una manera tan excessiva contra estudiants, periodistes i vianants. L’únic que havien de fer era mantenir l’ordre. Això no justifica donar cops de porra a tot aquell qui passi pel seu costat. Però d’altra banda, els estudiants han dirigit la seva protesta de manera errònia, han estat ocupant aules durant un temps exessiu i privant el dret d’assistir a classe a tots aquells qui no pensen igual que ells. Tant dolent és el Pla Bolonya? Tant dolent és unir les universitats en un mateix espai europeu?

Desprès dels últims aldarulls d’aquestes setmanes, als quals s’hi suma la pèssima gestió per part de la Generalitat amb en Saura al capdavant, potser hauríem d’intentar anar cap a una presa de consciència col·lectiva en la que els estudiants s’obrin al diàleg i també al Pla Bolonya. Cal arribar a un concens i deixar de banda aquesta manera radical i poc democràtica de fer universitat. I si no volen, tal i com diu el meu padrí, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

Calçotada anual dels padrins

Els padrins ho organitzen cada any per tal d'aplegar familiars i amics.

• Aquest any hem estat menys persones

• La salsa que fa la padrina estava més bona que mai

Avui he anat a la tintoreria

El meu cosí, amb qui comparteixo pis, va vessar un got de vi al sofà

• Les taques no marxaven amb cap producte

• L'incident ens ha costat 40 euros.

Josep Pla: “Jo no sóc res més que un xerraire”

El programa A Fondo entrevista al periodista per repassar la seva àmplia trajectòria

• La literatura i la política van ser els temes més tractats durant l’entrevista
• Durant l’entrevista Solé Serrano va entrar en la seva part més íntima i personal.
  

“No crec en les profunditats” assegura Pla tan sols uns minuts desprès d’haver iniciat l’entrevista. Ho diu fent referència al títol del programa de Serrano, A Fondo. I continua “el més profund que té l’home és la seva superfície”. Solé Serrano li respon amb una petita rialla. Des d’un principi comencen a parlar sobre escriptura. Pla té les idees clares “darrera de cada substantiu hi ha d’haver l’adjectiu més precís” assegura, i posa com exemple a Azorín. Defensor de la senzillesa i claredat a l’hora d’escriure, fa un repàs per la seva obra, que engloba més de 6 dècades, en les que ha viatjat com a corresponsal a llocs tan diversos com Nova York o Itàlia, on va ser l’únic periodista espanyol que va observar la marxa de Roma. Són més de 25.000 les pàgines que té publicades, on gràcies a la seva capacitat i predisposició que té per observar, ell és sempre un testimoni constant que ens explica llocs, pobles i persones d’arreu del món.
Desprès d’aquest repàs per la seva literatura, Serrano va voler acabar l’entrevista entrant en el Pla més íntim i personal. El que en va extreure va ser la vida d’un personatge que, solitari i xerraire, mai ha conegut l’amor. Una persona que assegura que “l’únic que he fet ha estat llegir i escriure, i escric perquè he llegit”. I finalitza dient que “jo no sóc res més que un xerraire”.
Sens dubte, un xerraire que ha fet grans aportacions tant a la literatura com al periodisme espanyol.

La Marató de tv3, el cas especial.

Audiències Solidàries, aquest títol de presentació semblava obrir una conferència que a diferència de la resta podria presentar una forma diferent d’entendre les audiències. Però va resultar ser un acte propagandístic sobre un programa en concret d’una cadena de televisió concreta : La Marató de tv3.
La conferència la va obrir Carme Basté, directora de la Fundació de La Marató de tv3, que va fer un recorregut per la història del programa remarcant que “s’ha convertit en una efemèride important en aquest país, la segona desprès de St.Jordi”, fet al que segurament no se li pot donar tanta importància tot i que sí que es cert que aquesta telemarató aconsegueix movilitzar tota una xarxa social (persones anònimes, empreses, associacions,poblacions...) gràcies a la qual es recapta cada any un rècord econòmic. Xavier Abad, director del programa, va parlar sobre l’organització que es duu a terme al llarg de l’any i també sobre xifres.
Les sorpreses van ser poques, doncs tots els que estàvem allà presents teníem alguna idea sobre el funcionament del programa, però no sobre les audiències solidàries, tema que en aquell moment era el que interessava. No haurien d’haver parlat sobre diversos projectes solidaris o si més no fer-ho més plural?
Finalment, la conferència va finalitzar amb uns llargs 20 minuts d’anuncis que van posar el toc final a gairebé dues hores de taula rodona.
La Marató de tv3, un programa que és el “tot en un”; divulgació, sensibilització, oci i pluralitat.

Se m'ha escapat l'autocar

Havia quedat amb uns amics.

• L' autocar es dirigia a Lleida

• He agafat el que sortia una hora més tard

Avui m'he llevat aviat

Tenia d'assistir a la sessió de diafreo que tinc cada quinze dies.

• La consulta és a Barcelona.

• He agafat el tren de les vuit del matí per arribar a temps.

Helen Thomas: la més imprevisible de la Casa Blanca

• La veterana periodista seguirà exercint de periodista durant el mandat del president Obama

• "No podem tenir una democràcia sense que el líder estigui sempre qüestionat"

Helen Thomas, la degana dels periodistes de la Casa Blanca, segueix exercint la seva professió als 88 anys. Al llarg de la seva carrera ha tingut l’oportunitat de veure passar a deu presidents, des de Kennedy fins a Obama. Famosa per les seves preguntes directes i atrevides d’estil punyent, ha estat a Bush a qui li ha dirigit les preguntes més dures degut a la guerra d’Iraq, i assegura que Bush "encara ha d’explicar per què va envair el Iraq”. Va arribar a intimidar tan al president Bush amb les seves preguntes que va li van treure la seva cadira a totes les rodes de premsa, però ella restava allà, plantada amb més de 80 anys.
És una gran defensora de la democràcia que creu que el periodista sempre ha d’estar a punt de preguntar, que ha de ser inquiet ja que “no podem tenir una democràcia sense que el líder sempre estigui qüestionat”.
La Helen ha esdevingut un exemple a seguir per a tots els periodistes de la Casa Blanca i fins i tot, s’ha guanyat el respecte del President Obama qui durant la seva primera roda de premsa va dir “aquest és el meu bateig de foc” en el moment en que donava la paraula a la veterana periodista. Ella encara no s’atreveix a opinar sobre Barack Obama, però sí que creu que de moment se’n surt prou bé tot i tenir de millorar en molts aspectes, sobretot aquells referents al Pròxim Orient.
No obstant, Helen Thomas seguirà disparant amb les seves preguntes imprevisibles.

Kapuscinski: "La humanitat és la primera regla del bon periodisme"

• El periodista polonés rep el doctorat "honoris causa" de la Universitat Ramón Llull

• Aquest és el 7è "honoris causa" que se li otorga.

La Universitat Ramón Llull va concedir ahir al vespre el doctorat "honoris causa" a Ryszard Kapuscinski, periodista nascut l'any 1932 a Pinsk, un petit poble de l'antiga Polònia oriental. Tot i ser llicenciat en història i art, la seva curiositat i inquietud el van dur a dedicar-se al món del periodisme.

L'acte el va iniciar Miquel Tresserres, degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, que va presentar al periodista dient que "Kapuscinski és el rei dels periodistes".

Al llarg de la cerimònia, Kapuscinski va parlar de la veritat i valors periodístics recalcant que "la humanitat és la primera regla del bon periodisme" i que un bon periodista sempre ha de tenir clar que el món canvia i que com a conseqüència un s'ha de formar continuament. Durant el seu discurs també va fer aportacions d'experiències personals ocorregudes a Amèrica, Àsia i Europa, llocs on ell ha estat com a corresponsal al llarg de la seva carrera. El periodista es va referir a aquesta època com una etapa "de descripció" que amb el temps es va convertir en època "d'anàlisi" en la que es va donar compte de que totes les guerres són iguals i llavors, va començar a interessar-se pels mecanismes subjacents.

El degà va finalitzar la ceremònia destacant i admirant aquesta inquietud que l'ha dut a viatjar per tot el món i també la seva prosa clara i continguda que, segons Tresserres, reflexa a la perfecció el caràcter adaptable, discret i humil d'aquest honorat periodista.

Espectación en Euskadi

Después de los últimos resultados en las elecciones vascas la incertidumbre plana sobre Euskadi. Una vez más el PNV ha ganado las elecciones aunque sin obtener la mayoría absoluta que necesita para gobernar.
Ahora las posibilidades de PSE y PP de acceder a Ajuria Enea son más cercanas que nunca. Debido a esto los dos partidos, que desde hace ya un tiempo están en un constante tira y afloja, están estudiando una posible alianza que no resultaría nada extraña teniendo en cuenta que tanto PSE como PP tienen una oportunidad casi única aunque es el PSE quien lleva la voz cantando ya que tiene la oportunidad de decidir con cuál de las otras dos fuerzas políticas quiere aliarse.
Debemos tener en cuenta pues que, después del fracaso de las elecciones Gallegas, el PSOE podría ganar una presidencia que podría apaciguar un poco la crisis por la que el partido, con Zapatero en cabeza, está pasando.
El PNV por su parte debe intentar mantenerse firme y no renunciar a ser el primero en iniciar las conversaciones correspondientes con los otros partidos ya que él es el grupo más votado.Pase lo que pase, el nuevo Lehendakari junto con su equipo tendrá que ganarse a un pueblo que castigó con los votos en blanco.

PSO i PNV lluiten per la presidència d'Euskadi

• Els resultats del PNV acaben amb l'estratègia socialista.

• Els nacionalistes bascs tornen a guanyar les eleccions tot i perdre més de 70.000 vots respecte les últimes eleccions.

El president del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, vol que Patxi López es proclami primer lehendakari socialista i per aconseguir-ho, ahir va sortir a la palestra per tal de defensar les aspiracions del candidat socialista. Desprès dels resultats aconseguits aquestes últimes eleccions no va dubtar en dir al Congrés de Diputats que “S’ha de tenir fair play i saber estar per assumir processos de pèrdua de la responsabilitat en un Govern”, a més a més va assegurar que aquesta actitud de no intentar aferrar-se al poder “ forma part de la democràcia”. I va rematar.... “A tots ens ha passat algun cop” referint-se segurament, a les eleccions perdudes el mateix dia a Galícia.
A Euskadi, tot i que els nacionalistes hagin perdut 70.000 vots i els socialistes n’hagin guanyat uns 40.000, els primers segueixen augmentant la seva representació parlamentària, aconseguint 30 escons. Aquesta realitat, admeten al PSOE, ha deixat “molt reforçat” a Ibarretxe que ha frustrat una de les estratègies dels socialistes que queden lluny de tenir opcions a optar a la presidència ja que segons paraules d'Urkullu Ibarretxe no serà "sacrificat".
Tot i això ni PNV ni PSE, es mostren disposats a cedir la presidència del nou govern basc i obren una discussió en la que tot i el reconeixement de que al PNV li pertoca la presidència per ser el partit més votat, aquest haurà de iniciar, com més aviat millor, les conversacions amb la resta de partits polítics.

Carnestoltes albesà

Un any més, Albesa es preparava pel seu carnestoltes i jo em preparava per finalitzar el meu. Ja tocades les deu de la nit, començava a estar una mica inquieta perquè la resta de semàfors encara estaven per arribar i el més calent era a l’aigüera. Quan finalment i desprès de telefonar-los unes quantes vegades, la resta de semàfors van arribar, la casa es va transformar en una mena de taller de confeccions on els treballadors anaven passant de forma meticulosa per totes les habitacions segons l’ordre que pertocava; que si fer un mos a la cuina, els retocs de la disfressa a la sala d’estar, posar-se la vestimenta a l’habitació i finalment els últims retocs al bany.
Tots enllestits i havent fet les rutinàries fotos de record, vam sortir disposats a concursar tot i que alguns, com jo, hi anéssim amb el gust de la derrota ja assumit i sabent que un any més ens tocaria mirar l’entrega de premis des de baix.
Un escenari amb una petita orquestra, una barra lleugera de preus i tot de perruques de colors movent-se al ritme de música “de festa major” que, al cap d’una estona i fent mil peripècies per moure’m dins d’una gairebé claustrofòbica disfressa, estaria ballant. Unes dues hores més tard, quan ja no hi havia un sol semàfor sencer, un espantaocells va anunciar l’entrega de premis que, com era d’esperar, nosaltres varem observar des de baix. Tanta estona observant com romans, sirenetes i morts vivents s’enduien un bon braç de gitano i aplaudiments cap a casa, vaig tenir temps d’observar un ninot amb la careta de l’scream que estava assegut a una cantonada, quina va ser la meva sorpresa quan el mateix espantaocells el va anunciar Rei Carnestoltes. Juntament amb les ultimes flames del nou Rei i quan ja m’havia fet a la idea de que estaria tota la nit ballant “La Macarena” i quatre clàssics més, van pujar a l’escenari un grup de melenuts (que no duien perruca) que van “enrockar” i tancar la nit més fantasiosa de l’any a Albesa.

Espanya, en estat d'alerta pel fort temporal

La forta pluja i vent, causen desperfectes a tot el país.

• Segons el director de l'Institut Nacional de Meteorologia, Manuel Bautista, no vivíem una situació així des de 1860.

• Es preveu que el temporal s'allargui encara més.

Tal i com havia previst l’Institut Nacional de Meteorologia, Espanya ha patit unes fortes pluges durant aquests últims dies. El temporal es preveu allargar durant uns dies més a gairebé tota la Península tot i que amb diferent intensitat segons la zona.
Comunitats com Andalusia o Extremadura han estat fortament colpejades pel vent i la pluja, fenòmens que han causat certs desperfectes materials com per exemple a la infraestructura elèctrica de Sevillana de Electricidad que ha perjudicat localitats com Loja (Granada) on hi va haver una interrupció de dotze hores a la línia elèctrica degut a una forta inundació. També s’han ocasionat desperfectes a Salamanca on aquesta matinada s’ha derrumbat un edifici que, per sort, estava abandonat i no va causar accidents personals. Aquestes últimes pluges del mes de desembre però sembla que han acabat amb la situació de sequera que patia Espanya durant els últims anys. Segons Manuel Bautista, director de l’ Institut Nacional de Meteorologia, aquestes precipitacions són una gran notícia, doncs caldria retornar a la dècada de 1860 per tal de trobar-nos amb una situació similar a l’actual.

Duffy es consolida com la gran triomfadora, aconseguint tres galardons

Londres premia la millor música als Brits.

• Coldplay marxa amb les mans buides tot i les quatre nominacions.

• L’australiana Kylie Minogue va presentar la gala juntament amb els actors James Corden i Matthew Horne.

Ahir a la nit es celebrava a Londres els premis Brits on, trencant tot pronòstic, la cantant Duffy va consolidar-se com la gran triumfadora aconseguint tres guardons desprès de deixar fora als que semblava que havien de ser els triumfadors de l’esdeveniment, Coldplay. Aquests, havien estat nominats a cuatre categories diferents però no van poder complir les seves espectatives ja que no van endur-se cap dels quatre guardons.

La gala, que va ser presentada per l’australiana Kylie Minogue i els actors de Gavin and Stacey James Corden i Matthew Horne, va comptar amb nombroses actuacions de grups com ara U2, Girls Aloud, que es van endur el premi al millor single per The promise, Kings of Leon que van endur-se el premi al millor grup internacional i també millor àlbum internacional i l’actuació de Pet Shop Boys en directe amb Brandon Flowers, cantant de The Killers.

Cal destacar que aquest any als Brits es va tornar a destacar el heavy metal premiant als ja veterans Iron Maiden i coincidint amb els seus 29 anys de carrera.

Weller, va ser reconegut per el seu novè àlbum en solitari 22 Dreams, un premi gens inesperat ja que eren molts aquells qui apostaven per aquest premi.

Aquest any la gala ha estat, segons paraules del propi president de Sony Music, Ged Doherty, un reconeixement a la millor música britànica, i això s’ha pogut comprovar en el predomini que ha tingut aquesta per sobre de la americana.

El Ministeri d'Assumptes Socials centralitza les subvencions de les ONG

• El president de la Generalitat, José Montilla, activa als seus senadors per a que Zapatero no castigui les ONG catalanes

Un dia desprès de que el Ministeri d’Assumptes Socials donés a conèixer les seves intencions per a concedir el 0,7% del IRPF tant sols a aquelles ONG que operin a tota Espanya, des de la Generalitat de Catalunya s’ha refusat dita iniciativa que, es contempla segons paraules del president, com una invasió a les competències de l’Estatut.
Així doncs, Montilla, responent a les preguntes plantejades per ERC i ICV-EUIA al llarg de la sessió de control del Parlament, ha anunciat que presentarà una “iniciativa legislativa” per tal d’evitar per llei que aquest 0,7% del IRPF es doni tant sols a aquelles ONG actives a tot l’Estat. Des de Madrid, els portaveus José Antonio Alonso (PSOE), Daniel Fernández (PSC) i Joan Ridao (ERC), també s’han reunit per tal de parlar sobre aquesta “iniciativa legislativa” i així, poder incidir en el Congres per tal de que aquesta iniciativa pugui prosperar. Fora de la sessió de control del Parlament, el president de la Generalitat es va reunir amb Puigcercós, qui va dir que això és una nova jugada del govern per “posar la proa” a Catalunya.

Fràgil bombolla

La noia que inicia aquest blog, no és ningú fora de lo comú; la Mariona és tot un conjunt de desitjos, de pors, de recerca i de trobada. A favor d’ella podríem dir que en un moment de la seva vida va tenir prou voluntat com per començar a buscar nous horitzons, noves perspectives per poder elaborar un futur més intrigant, més emocionant. En contra, que algunes vegades, fuig de la incertesa que li proporciona aquesta mateixa recerca de nous estímuls, de manera que mai acaba de romandre en un o altre pol. Tot i això i enmig de tanta incertesa, rara vegada ho dóna tot per perdut. Llavors recorda totes aquelles petites coses que l’han ajudat a trobar una drecera que l’ajudi a compensar aquella bombolla fràgil i innòcua que l’envolta quan ella es deixa impregnar de tota la seva innocència. Aquesta constant lluita per arribar a trobar el punt precís d’equilibri de la balança és, potser, per a aquesta noia, un dels reptes més importants que té ara per ara, ja que aquest serà el nucli a partir del qual podrà substituir, entenent-ho des d’una perspectiva infantil, el guió principal marcat i pautat per aquells qui desitgen veure-la com el resultat de tot aquell seguit d’ordres a seguir, el resultat esperat per aquells qui l’han ajudat a poc a poc, obrir-se camí. Dins d’aquest petit grup de gent, n’hi ha una, que és aquella a qui ella remet quan perd tota direcció. No obstant, ella intenta mirar-s’ho tot des de la senzillesa i prescindint, dins de la mesura que pot, de tota dificultat. Perquè no és res més que una noia que arrela el seu propi camí de desitjos, pors, de recerca i de trobada per algun dia arribar a ser la Mariona despullada d’aquella bombolla fràgil i innòcua.