Carnestoltes albesà

Un any més, Albesa es preparava pel seu carnestoltes i jo em preparava per finalitzar el meu. Ja tocades les deu de la nit, començava a estar una mica inquieta perquè la resta de semàfors encara estaven per arribar i el més calent era a l’aigüera. Quan finalment i desprès de telefonar-los unes quantes vegades, la resta de semàfors van arribar, la casa es va transformar en una mena de taller de confeccions on els treballadors anaven passant de forma meticulosa per totes les habitacions segons l’ordre que pertocava; que si fer un mos a la cuina, els retocs de la disfressa a la sala d’estar, posar-se la vestimenta a l’habitació i finalment els últims retocs al bany.
Tots enllestits i havent fet les rutinàries fotos de record, vam sortir disposats a concursar tot i que alguns, com jo, hi anéssim amb el gust de la derrota ja assumit i sabent que un any més ens tocaria mirar l’entrega de premis des de baix.
Un escenari amb una petita orquestra, una barra lleugera de preus i tot de perruques de colors movent-se al ritme de música “de festa major” que, al cap d’una estona i fent mil peripècies per moure’m dins d’una gairebé claustrofòbica disfressa, estaria ballant. Unes dues hores més tard, quan ja no hi havia un sol semàfor sencer, un espantaocells va anunciar l’entrega de premis que, com era d’esperar, nosaltres varem observar des de baix. Tanta estona observant com romans, sirenetes i morts vivents s’enduien un bon braç de gitano i aplaudiments cap a casa, vaig tenir temps d’observar un ninot amb la careta de l’scream que estava assegut a una cantonada, quina va ser la meva sorpresa quan el mateix espantaocells el va anunciar Rei Carnestoltes. Juntament amb les ultimes flames del nou Rei i quan ja m’havia fet a la idea de que estaria tota la nit ballant “La Macarena” i quatre clàssics més, van pujar a l’escenari un grup de melenuts (que no duien perruca) que van “enrockar” i tancar la nit més fantasiosa de l’any a Albesa.