Juli Vallmitjana ( Barcelona, 1873-1937) fou pintor i escriptor. L’any 1910 publicava el seu llibre La Xava, un retrat dels suburbis de la Barcelona de principis del segle XX .
En aquest llibre, Vallmitjana apropa el lector a la rudesa de la vida de les classes baixes de Barcelona, llavors menyspreades per la societat burgesa que restava indiferent al problema. L’obra, és una crítica a l’oblit d’aquestes persones que vivien en la misèria més absoluta, i l’autor explica de manera real i per tant, crua i dura, com eren els barris, els carrers, els negocis i les persones que malvivien en els barris de sota Montjuic.
Vallmitjana ens explica aquesta història de pobresa i perversió a través de la protagonista de la història, la Roseta, més coneguda com la Xava ( “[...] aquella noia, nascuda com una flor de femer.”). Ella és filla de la Gravada, una donota alcohòlica que des de que el seu marit (El Botxinet) va entrar a presó i fins que en surt, es dedica a la prostitució i te oblidades a les seves dues filles, la Xava i la seva germana Dolors. Així doncs, mentrestant la Gravada es guanya la vida pels suburbis de la ciutat, les dues nenes creixen com a dues orfes enmig de la misèria i de la fam. Al llarg de la seva vida, les dues nenes hauran de prendre un seguit de decisions per tal de sobreviure en aquest món del que cap dels seus personatges en pot sortir per res més que per tal de robar.
Lladres, prostitutes, pobres i delinqüents, tots amb els corresponents malnoms (com els mateixos Botxinet o Gravada) i malvivint en els mons de la prostitució, la gana i el desamor. Havent pujat en un ambient així, la Xava acaba rondant per els carrerons i dedicant-se a la mateixa professió que la seva mare, desprès d’una relació fracassada amb en Rafel i d’haver-se convertit en mare soltera.
Com a escriptor Juli Vallmitjana potser no és gramaticalment molt fort, però sí que en canvi, detalla a la perfecció una època. Gràcies en part al ric i abundant vocabulari i també a la concreció en l’adjectivació que li permeten fer una descripció molt real dels ambients i també dels personatges. El seu llenguatge és clar i directe.
Potser el més interessant de tot és la capacitat que te l’autor de fer una dura crítica implícita en el llibre, a una alta societat catalana que immersa en la seva vida burgesa, s’oblidava de que hi havien “uns altres” catalans, tal i com se’ns explica en el principi del llibre en un fragment: “ Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! [...]”
La parla dels personatges, mig acastellanada, els malnoms dels personatges, la descripció dels llocs i de la societat i la capacitat que té de transmetre els sentiments dels més desafortunats de la Barcelona de principis del XX, converteix aquest llibre en una font important d’informació per entendre una època i una Barcelona molt diferent a la actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada