REPORTATGE

Els anys d’experiència han generat confiança entre temporers i autònoms que s’organitzen al marge de les institucions.

ELS PAGESOS D’ ALBESA, DIFERENTS PERÒ AUTOSUFICIENTS.

· Els agricultors tenen preferència pels contractes personals.
· Gràcies als mecanismes que han creat, el poble no s’omple de immigrants sense feina.

Arriba l’estiu i amb ell, el món rural es prepara per rebre els immigrants que vindran a buscar feina. Tots tenim la imatge en la nostra ment; africans, marroquís i romanesos treballant al camp sota el bat de sol.


A Albesa (La Noguera) i rodalies, és una imatge fàcil de veure des de finals de maig.
Es preveu que durant aquesta temporada, que s’allargarà fins ben entrat setembre, arribaran un miler d’immigrants contractats per treballar durant la campanya de la fruita a Lleida.
Aquests es repartiran per les poblacions de Ponent i alguns d’ells, a Albesa.

Els contractes es fan a través dels respectius ajuntaments o també a través del Servei d’Ocupació de Catalunya, que ajuda a fer les altes per la campanya amb una unitat mòbil que es passeja per les diferents localitats per tal de fer d’intermediari entre treballador i empresa o autònom. Però aquestes ajudes no són molt sol·licitades. Ens ho explica Montse Sabaté, tècnica laboral d’Unió de Pagesos de Balaguer, “Els pagesos van directes a les gestories un cop saben quins jornalers volen contractar”.
De fet, les xifres de les campanyes passades del 2007 i 2008 a Albesa són, respectivament, de 12 i 9 contractes fets des de l’ajuntament i de 11 i 12 des de la unitat mòbil. Tenint en compte que cada any es fan centenars d’ofertes de treball, com pot ser que sols es contractin una vintena de temporers a traves de les institucions. Què passa amb aquests centenars de treballadors que no surten en el total de les contractacions del SOC i l’ajuntament? La resposta me la donen els que més ho saben, els agricultors. “En un poble com aquest on la gent porta tota la vida dedicant-se a la pagesia, ens coneixem molt i ens passem els temporers dels uns als altres, per necessitat o recomanacions”, això ho explica J.M Garret, que es dedica a la pagesia des de que era petit. La majoria de pagesos, un cop saben quin serà el seu equip de treball, fan els contractes o bé a través d’una gestoria o bé a través de la Cooperativa Sant Roc d’ Albesa. El perquè és senzill, “ens coneixem tots i també als temporers. I gràcies als sindicats tenim uns convenis que ens faciliten molt tot el papeleo” remarca J.M Garret.

La realitat és que els pagesos se senten més còmodes contractant als temporers de manera menys burocràtica i més personal. Amb els anys han creat certes relacions amb ells fins a arribar a tenir-ne un grup al que contracten any rere any. A més a més són temporers que volten tot l’any per la Península, sabent on hi ha feina a cada moment Però el més impressionant és com cuiden el contacte amb aquells per qui han treballat, “saben quin és el moment de contactar, sempre apareixen”. Aquest vincle entre pagès i jornaler, no sols aporta als primers immigrants fixes per la campanya de la fruita, sinó que els estalvia el disgust de trobar-se amb algun temporer sense papers. Aquest va ser el cas de Miquel Farré, que va tenir una mala experiència. Havia donat feina a un africà al que ell no tenia vist, i el treballador com que ho sabia, s’intercanviava la feina amb un company seu que no tenia papers i d’aquesta manera pretenien dividir-se els guanys. Per sort, el Miquel se’n va assabentar gràcies a altres companys que ja li eren fidels de feia unes temporades. Cal dir però, que aquest és un fet amb el que cada cop s’hi troben menys perquè amb els anys s’ha anat regulant, “tot i que sempre se’n cola algun” explica el Miquel.

A part de regular i facilitar els temes de contractació, els mateixos sindicats del poble creen un conveni per tal de que es pagui la mateixa quantitat a tots els treballadors (tot i que cal recordar que les dones no estan admeses per fer feines de camp). Aquesta xifra l’any 2008 era de 5,60 € per hora i per aquest 2009 els sindicats han acordat a Albesa un petit augment que puja el jornal a 5,80€ l’hora.
Durant la conversa amb el J.M Garret i el Miquel, també ha sorgit el tema de la crisi. Ells asseguren que en el món de la pagesia no és la crisi mundial la que afecta en el moment de contractar temporers, sinó les pèrdues de fruita que es puguin tenir. “Nosaltres em d’anar fent, i necessitem ajuda per poder fer la collita a temps, potser sí que els temporers costen diners, però alleugeren molt la feina, i això s’agraeix”.
Les prediccions des d’ Albesa per aquesta campanya que tot just comença, semblen ser favorables tant pels pagesos com pels temporers que, majoritàriament, arriben a la vil·la amb feina assegurada, trencant tots els pronòstics que parlaven de places i carrers plens d’immigrants degut a la crisi.
En canvi, moltes poblacions de l’entorn d’ Albesa, reben cada estiu més gent de la que poden contractar. Alcarràs n’és l’exemple més clar. Des de ja fa anys, durant l’època de collita, tots els espais públics d’aquesta població s’omplen de persones que esperen trobar una feina i un lloc on dormir. Benestar, Unió de Pagesos i la mateixa ajuntament proporcionen cada cop més allotjaments per tal d’evitar que els carrers s’omplin de rodamóns. Segons Montse Sabaté, això és degut a la “falta d’organització”.

Sens dubte, a Albesa, pagesos i temporers, gràcies a la mútua confiança, han creat un mètode d’autosuficiència que facilita la feina a agricultors, treballadors i també, als ciutadans.

10 cites La Xava.

1- Pàgina 18. “ La Mina era una taberna que des del carrer de trenta Claus donava pas a un pati que feia fatxada al carrer del Cid. Per la seva llargada prenia aquest establiment un aspecte ben singular (...) Més endintre hi havia un espai que formava corredor, sense que destorbés la visió general d’aquell negrós interior”.

Juli Vallmitjana a diferència de la resta de la societat burgesa de principis de segle XX que restava indiferent a la pobresa dels suburbis de Barcelona, ell hi passava molt de temps i per tant coneixia molt bé els carrers i la gent que hi vivia.Gràcies a això, al llarg de la novel·la ens apropa als carrers, a les tavernes i als locals d’aquella època, que descriu d’una manera molt detallada.

2- Pàgina 118. “Caminava embolcallat dintre del misteri del presidi, com si un vel negre recobrís la seva persona, moralment cadavèrica”.

Crec que aquesta és una gran descripció. Detalla a la perfecció un estat d’ànim i és fàcil imaginar-se fins i tot al personatge físicament, destrossat tant per dins com per fora, caminant de forma pesada, i es un exemple de com Vallmitjana sap apropar-se a la moral de la gent del raval del 1910.

3- Pàgina 121. “Poques vegades aquelles ànimes perdudes devien haver sentit aquella impressió que ja s’apartava de lo grosser enlairant-se inconscientment a certa puresa; però estaven massa endinsats en la perversió perquè poguessin besllumar l’ideal de l’amor que tant enalteix l’esperit al més refinat sentiment.”

Freqüentment al llarg de l’obra, l’autor critica l’oblit de les persones que vivien en la misèria més absoluta. Aquesta frase n’és un exemple. Eren persones que no podien fugir d’aquella misèria en la que havien nascut i que per tant, no sabien que era l’estima.

4- Pàgina 142. “ Era una flor que esclatava enmig de les runes de la pobresa”.

Crec que aquesta és una frase defineix molt bé com en aquest cas, la Xava, tot i que podria dir-se de qualsevol d’aquelles noies dels suburbis, es feien dones enmig d’un món que les deixava créixer físicament, però les privava de fer-ho com a persones.

5-Pàgina 204. “-Escolta: i la Xava què fa? Ets molt blet, sent tan barirel. – Es reputja home- contestà en Rafel tot paladejant l’aiguardent”.

En la seva obra, Vallmitjana utilitza bastants diàlegs en els que ens trobem amb l’argot, el parlar que utilitzava la gent dels barris pobres de Barcelona. És important el fet de que l’autor donés a conèixer aquest parlar del que la burgesia renegava. Tot i que va rebre moltes crítiques per això, avui crec que és important pel nostre patrimoni lingüístic.

6- Pàgina 219. “Per terra, escampades, hi havia puntes de cigarro esclafades. La brutícia del gosset, que tot l’any tenia el brom i duia un pegat al cap, i altres immundícies que no fóra prudent explicar...”

Crec que aquest fragment narra molt bé com vivien en les seves cases i fins a quin punt arribava la seva misèria. És interessant saber fins a quin punt la gent lluita diàriament per sobreviure en un món que està trencat des de l’interior.

7- Pàgina 22. “Les dones de la vida que corren per allí com aucelles de nit l’escometien, i ell, amb llargues i seguides gambades, no contestava un mot”.

Aquesta frase és un exemple del ric vocabulari que utilitza Juli Vallmitjana en el que destaca la concreció en l’adjectivació.

8- Pàgina 45. “Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats!”.

He elegit aquesta frase perquè crec que és interessant com l’autor s’implica i fa una forta crítica a la societat catalana que tenia en l’oblit els seus veïns.

9- Pàgina 118. “De color d’oli brut era la roba del seu vestit i el vellut gastat dels llocs que més refregava era una mica més clar. Un mocador negrós li embolcallava el coll, fen dubtar si duia camisa o no”.

Aquest fragment m’agrada per la descripció tan exacta que fa de la indumentària del personatge (el Botxinet). A més a més a traves d’aquesta detallada descripció i gràcies a l’ús dels adjectius, podem imaginar-nos com és aquest personatge, on viu i de quina manera ho fa.

10- Pàgina 194. “De sobte van sentir-se els crits de: “Pasma! La Bofia!” Del portal de Santa Madrona entraren al carrer dugues parelles de seguritat amb el sabre desembeinat, i dels Quatre Cantons altres tants en la mateixa actitud”.

Finalment, destacar un fragment en el que Vallmitjana descriu un enfrontament entre policia i els lladres dels suburbis. Enfrontaments que al llarg de la novel·la són constants i que són explicats d’una manera molt descriptiva.

Incerta Glòria, un anàlisi històric i moral.

Amb Incerta Glòria, Joan Sales, va plasmar la realitat d’una guerra crua que es va endur moltes vides i entre elles, molts esperits joves que buscaven la glòria. Una glòria incerta, però glòria al cap i a la fi.
Aquesta és una novel·la que parla sobretot, de l’amor. L’amor per l’ésser humà, l’amor per la vida i l’amor per uns ideals. Però també parla sobre moltíssims altres tòpics com la guerra, la solitud, l’amistat, la pèrdua o el pas del temps.

L’obra s’emmarca en la Guerra Civil Espanyola, i se’ns presenta des del bàndol dels perdedors. La història és explicada en quatre parts; les dues primeres, de forma epistolar, són petites narracions del Lluís al seu germà i desprès, de la Trini al Soleràs.
I les dues últimes parts, són les memòries d’en Cruells, on Sales es centra més en el final de la guerra i la postguerra.
El Lluís, la Trini, el Soleràs, en Cruells... tots ells són personatges amb personalitats molt diferents a traves de les que l’escriptor transmet al lector les preocupacions i sentiments d’aquells qui en aquella època intentaven seguir creixent tot i el fre de la guerra. Una guerra a partir de la qual els protagonistes fan una reflexió universal en la que entre d’altres coses mitifiquen la joventut. “ ... impossible imaginar que nosaltres serem algun dia això: un objecte. Un objecte que es pot dur d’aquí allà, rígid i buit, buit de què? D’ànima...”

En quant a la literatura m’agradaria destacar la capacitat de Sales per descriure ambients i paisatges, sobretot durant la primera part, quan està al front d’Aragó i en descriu els seus voltants. Això juntament amb el seu estil àgil, facilita una relació pròxima amb el lector, plena de realisme amb la que en el nostre imaginari recreem amb tanta facilitat tot el que passa que gairebé es fa palpable.

Incerta Glòria és una obra d’aquelles que són com un bon fons d’armari, s’han de guardar per poder-les disfrutar més d’una vegada. De ben segur que per més que la llegeixi, sempre en podré extreure coses noves, doncs crec que explica una època i una història des de la profunditat.Podríem resumir dient que aquest, és un llibre de 800 pàgines d’anàlisi històric i moral.

Zapatero defiende la decisión de las jóvenes para abortar.

El presidente estaba en un encuentro por la cooperación con República Dominicana.


· El presidente pide “no interferir en la decisión libre de la mujer”.

·El jueves pasado se aprobó el anteproyecto de la Ley de Aborto.


El presidente del Gobierno estaba en un encuentro con el presidente de la República Dominicana, Leonel Fernández, para hablar de cooperación, cuando un periodista le preguntó sobre la polémica por la decisión de aborto de las jóvenes de 16 y 17 años. Zapatero tuvo que hablar sobre los puntos y artículos del anteproyecto de Ley del Aborto que él mismo aprobó el pasado jueves en el Consejo de Ministros. Dijo que “es una opción de confianza en las mujeres”. Además, el presidente opinó que el caso de la joven que opte por no informar a sus padres de su decisión de abortar, será “una situación excepcional”. “La gran mayoría de las mujeres hablará con sus padres, sus amigos, sus hermanos o con quien crean conveniente”.

Y añadió que un embarazo y la responsabilidad que conlleva es propiamente de la mujer. Según él y bajo la atenta mirada de Leonel Fernández, determinó que “un embarazo debe ser una decisión de autonomía”.
“No privar ni interferir en la decisión libre e íntima de la mujer”, esta es la opción de Rodríguez Zapatero y también la de su Gobierno.
Unos minutos antes de esta intervención, tuvo lugar la de la ministra de Igualdad en una entrevista radiofónica, donde contestó a la pregunta de un oyente diciendo que un feto de trece semanas “es un ser vivo, pero no un ser humano”.

Aído afirma que un feto de 13 semanas “es un ser vivo, pero no un ser humano”

La entrevistaron en un programa radiofónico, donde habló de la nueva Ley de Aborto.


·La ministra afirmó que un feto de 13 días es “un ser vivo, pero no un ser humano”

· Su discurso causa agitación en la comunidad científica


La ministra de Igualdad, Bibiana Aído, ofrecía una entrevista radiofónica a la cadena Ser cuando un oyente le preguntó por la nueva ley de aborto. Quería saber si, para ella, un feto de 13 semanas es un ser vivo. La ministra contestó que “un ser vivo claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La afirmación agitó al Colegio de Médicos de Barcelona que recalcó que Aído “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no es un ser humano.
Además el bioético César Nombela aclaró que “Un feto de 13 semanas es un ser humano, todas sus células corresponden a la especie Homo sapiens sapiens”.

Horas después de su intervención en el programa radiofónico, Aído citó un manifiesto suscrito por 1.955 profesionales que es una respuesta a la Declaración de Madrid (contraria al aborto) que sostiene que las etapas del desarrollo embrionario son datos objetivales cuya difusión “ha de estar exenta de influencias ideológicas o creencias religiosas”. Además la ministra lo apoyó diciendo que “el conocimiento científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano”.

La Xava, retrat d'una Barcelona amagada

Juli Vallmitjana ( Barcelona, 1873-1937) fou pintor i escriptor. L’any 1910 publicava el seu llibre La Xava, un retrat dels suburbis de la Barcelona de principis del segle XX .
En aquest llibre, Vallmitjana apropa el lector a la rudesa de la vida de les classes baixes de Barcelona, llavors menyspreades per la societat burgesa que restava indiferent al problema. L’obra, és una crítica a l’oblit d’aquestes persones que vivien en la misèria més absoluta, i l’autor explica de manera real i per tant, crua i dura, com eren els barris, els carrers, els negocis i les persones que malvivien en els barris de sota Montjuic.

Vallmitjana ens explica aquesta història de pobresa i perversió a través de la protagonista de la història, la Roseta, més coneguda com la Xava ( “[...] aquella noia, nascuda com una flor de femer.”). Ella és filla de la Gravada, una donota alcohòlica que des de que el seu marit (El Botxinet) va entrar a presó i fins que en surt, es dedica a la prostitució i te oblidades a les seves dues filles, la Xava i la seva germana Dolors. Així doncs, mentrestant la Gravada es guanya la vida pels suburbis de la ciutat, les dues nenes creixen com a dues orfes enmig de la misèria i de la fam. Al llarg de la seva vida, les dues nenes hauran de prendre un seguit de decisions per tal de sobreviure en aquest món del que cap dels seus personatges en pot sortir per res més que per tal de robar.

Lladres, prostitutes, pobres i delinqüents, tots amb els corresponents malnoms (com els mateixos Botxinet o Gravada) i malvivint en els mons de la prostitució, la gana i el desamor. Havent pujat en un ambient així, la Xava acaba rondant per els carrerons i dedicant-se a la mateixa professió que la seva mare, desprès d’una relació fracassada amb en Rafel i d’haver-se convertit en mare soltera.

Com a escriptor Juli Vallmitjana potser no és gramaticalment molt fort, però sí que en canvi, detalla a la perfecció una època. Gràcies en part al ric i abundant vocabulari i també a la concreció en l’adjectivació que li permeten fer una descripció molt real dels ambients i també dels personatges. El seu llenguatge és clar i directe.

Potser el més interessant de tot és la capacitat que te l’autor de fer una dura crítica implícita en el llibre, a una alta societat catalana que immersa en la seva vida burgesa, s’oblidava de que hi havien “uns altres” catalans, tal i com se’ns explica en el principi del llibre en un fragment: “ Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! [...]”

La parla dels personatges, mig acastellanada, els malnoms dels personatges, la descripció dels llocs i de la societat i la capacitat que té de transmetre els sentiments dels més desafortunats de la Barcelona de principis del XX, converteix aquest llibre en una font important d’informació per entendre una època i una Barcelona molt diferent a la actual.

Entrevista a Enric Vila.

“Pla és l’explicació d’un món, d’una moral.”

Enric Vila fa poc que ha presentat el seu últim llibre, El nostre heroi Josep Pla (Acontravent), on parla sobre diversos aspectos coneguts i desconeguts de l’escriptor català.




Per què Pla?

Perquè Pla és l’explicació d’un món, d’una moral. Això és el que intento projectar en aquest llibre.

Algunes veus diuen que no és un Pla real, sinó que és un Pla apropiat.

Esque jo he muntat el meu Pla, l’he muntat per aquells qui diuen que el problema català no existeix, pels qui diuen que Pla era un franquista i pels que diuen que tot està perdut o que només podem resistir. Jo vull generar un efecte d’estima.

Vaja, que vostè en aquest llibre vol humanizar Pla. Vol transmetre a la resta el mateix afecte d’estima?

Jo he volgut explicar en aquest llibre que el que va fer Pla va ser molt difícil. Volia transmetre l’afecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït. , i per això, qui aconsegueixi estimar Pla, també m’estimarà a mi.

Doncs n’hi havia molts que el criticaven...

Perquè no se l’havien apropiat. Que Pla no era franquista és obvi. Per això en el llibre volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva. Volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel·ligent sóc jo.

Però en realitat, què hi havia de cert i què hi havia de falç en Pla?

De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

Així doncs, Pla duia una màscara?


Bé, jo crec que tots plegat actuem amb màscares. Però hi ha una diferència entre aquells qui en són conscients, amb objectius més concrets i aquells no tan conscients, que es mouen més per ímputs momentanis.

Pla era d’aquest grup de persones que en són conscients? Potser per que era català es recreava més amb aquesta màscara.

Una part dels catalans, en treu profit de la consciència de màscara, però són una minoria. Jo diria que això és més aviat un tema de circumstàncies històriques i polítiques. De context.

I doncs, què ens manca per ser autèntics?

Ens manca força i sobretot autenticitat, entre altres coses. Falta estimar-nos, per estimar el que ens envolta i fer-ho crèixer.

Això porta feina.

I per aconseguir-ho necessitem viure. Vull tenir unes estructures de poder que vaigin a favor meu i no en contra.

El tema es com aconseguir aquestes estructures doncs.

És senzill. Per aconseguir-les ens sobra Espanya. Desprès podrem viure intensament.