Incerta Glòria, un anàlisi històric i moral.

Amb Incerta Glòria, Joan Sales, va plasmar la realitat d’una guerra crua que es va endur moltes vides i entre elles, molts esperits joves que buscaven la glòria. Una glòria incerta, però glòria al cap i a la fi.
Aquesta és una novel·la que parla sobretot, de l’amor. L’amor per l’ésser humà, l’amor per la vida i l’amor per uns ideals. Però també parla sobre moltíssims altres tòpics com la guerra, la solitud, l’amistat, la pèrdua o el pas del temps.

L’obra s’emmarca en la Guerra Civil Espanyola, i se’ns presenta des del bàndol dels perdedors. La història és explicada en quatre parts; les dues primeres, de forma epistolar, són petites narracions del Lluís al seu germà i desprès, de la Trini al Soleràs.
I les dues últimes parts, són les memòries d’en Cruells, on Sales es centra més en el final de la guerra i la postguerra.
El Lluís, la Trini, el Soleràs, en Cruells... tots ells són personatges amb personalitats molt diferents a traves de les que l’escriptor transmet al lector les preocupacions i sentiments d’aquells qui en aquella època intentaven seguir creixent tot i el fre de la guerra. Una guerra a partir de la qual els protagonistes fan una reflexió universal en la que entre d’altres coses mitifiquen la joventut. “ ... impossible imaginar que nosaltres serem algun dia això: un objecte. Un objecte que es pot dur d’aquí allà, rígid i buit, buit de què? D’ànima...”

En quant a la literatura m’agradaria destacar la capacitat de Sales per descriure ambients i paisatges, sobretot durant la primera part, quan està al front d’Aragó i en descriu els seus voltants. Això juntament amb el seu estil àgil, facilita una relació pròxima amb el lector, plena de realisme amb la que en el nostre imaginari recreem amb tanta facilitat tot el que passa que gairebé es fa palpable.

Incerta Glòria és una obra d’aquelles que són com un bon fons d’armari, s’han de guardar per poder-les disfrutar més d’una vegada. De ben segur que per més que la llegeixi, sempre en podré extreure coses noves, doncs crec que explica una època i una història des de la profunditat.Podríem resumir dient que aquest, és un llibre de 800 pàgines d’anàlisi històric i moral.

Zapatero defiende la decisión de las jóvenes para abortar.

El presidente estaba en un encuentro por la cooperación con República Dominicana.


· El presidente pide “no interferir en la decisión libre de la mujer”.

·El jueves pasado se aprobó el anteproyecto de la Ley de Aborto.


El presidente del Gobierno estaba en un encuentro con el presidente de la República Dominicana, Leonel Fernández, para hablar de cooperación, cuando un periodista le preguntó sobre la polémica por la decisión de aborto de las jóvenes de 16 y 17 años. Zapatero tuvo que hablar sobre los puntos y artículos del anteproyecto de Ley del Aborto que él mismo aprobó el pasado jueves en el Consejo de Ministros. Dijo que “es una opción de confianza en las mujeres”. Además, el presidente opinó que el caso de la joven que opte por no informar a sus padres de su decisión de abortar, será “una situación excepcional”. “La gran mayoría de las mujeres hablará con sus padres, sus amigos, sus hermanos o con quien crean conveniente”.

Y añadió que un embarazo y la responsabilidad que conlleva es propiamente de la mujer. Según él y bajo la atenta mirada de Leonel Fernández, determinó que “un embarazo debe ser una decisión de autonomía”.
“No privar ni interferir en la decisión libre e íntima de la mujer”, esta es la opción de Rodríguez Zapatero y también la de su Gobierno.
Unos minutos antes de esta intervención, tuvo lugar la de la ministra de Igualdad en una entrevista radiofónica, donde contestó a la pregunta de un oyente diciendo que un feto de trece semanas “es un ser vivo, pero no un ser humano”.

Aído afirma que un feto de 13 semanas “es un ser vivo, pero no un ser humano”

La entrevistaron en un programa radiofónico, donde habló de la nueva Ley de Aborto.


·La ministra afirmó que un feto de 13 días es “un ser vivo, pero no un ser humano”

· Su discurso causa agitación en la comunidad científica


La ministra de Igualdad, Bibiana Aído, ofrecía una entrevista radiofónica a la cadena Ser cuando un oyente le preguntó por la nueva ley de aborto. Quería saber si, para ella, un feto de 13 semanas es un ser vivo. La ministra contestó que “un ser vivo claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La afirmación agitó al Colegio de Médicos de Barcelona que recalcó que Aído “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no es un ser humano.
Además el bioético César Nombela aclaró que “Un feto de 13 semanas es un ser humano, todas sus células corresponden a la especie Homo sapiens sapiens”.

Horas después de su intervención en el programa radiofónico, Aído citó un manifiesto suscrito por 1.955 profesionales que es una respuesta a la Declaración de Madrid (contraria al aborto) que sostiene que las etapas del desarrollo embrionario son datos objetivales cuya difusión “ha de estar exenta de influencias ideológicas o creencias religiosas”. Además la ministra lo apoyó diciendo que “el conocimiento científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano”.

La Xava, retrat d'una Barcelona amagada

Juli Vallmitjana ( Barcelona, 1873-1937) fou pintor i escriptor. L’any 1910 publicava el seu llibre La Xava, un retrat dels suburbis de la Barcelona de principis del segle XX .
En aquest llibre, Vallmitjana apropa el lector a la rudesa de la vida de les classes baixes de Barcelona, llavors menyspreades per la societat burgesa que restava indiferent al problema. L’obra, és una crítica a l’oblit d’aquestes persones que vivien en la misèria més absoluta, i l’autor explica de manera real i per tant, crua i dura, com eren els barris, els carrers, els negocis i les persones que malvivien en els barris de sota Montjuic.

Vallmitjana ens explica aquesta història de pobresa i perversió a través de la protagonista de la història, la Roseta, més coneguda com la Xava ( “[...] aquella noia, nascuda com una flor de femer.”). Ella és filla de la Gravada, una donota alcohòlica que des de que el seu marit (El Botxinet) va entrar a presó i fins que en surt, es dedica a la prostitució i te oblidades a les seves dues filles, la Xava i la seva germana Dolors. Així doncs, mentrestant la Gravada es guanya la vida pels suburbis de la ciutat, les dues nenes creixen com a dues orfes enmig de la misèria i de la fam. Al llarg de la seva vida, les dues nenes hauran de prendre un seguit de decisions per tal de sobreviure en aquest món del que cap dels seus personatges en pot sortir per res més que per tal de robar.

Lladres, prostitutes, pobres i delinqüents, tots amb els corresponents malnoms (com els mateixos Botxinet o Gravada) i malvivint en els mons de la prostitució, la gana i el desamor. Havent pujat en un ambient així, la Xava acaba rondant per els carrerons i dedicant-se a la mateixa professió que la seva mare, desprès d’una relació fracassada amb en Rafel i d’haver-se convertit en mare soltera.

Com a escriptor Juli Vallmitjana potser no és gramaticalment molt fort, però sí que en canvi, detalla a la perfecció una època. Gràcies en part al ric i abundant vocabulari i també a la concreció en l’adjectivació que li permeten fer una descripció molt real dels ambients i també dels personatges. El seu llenguatge és clar i directe.

Potser el més interessant de tot és la capacitat que te l’autor de fer una dura crítica implícita en el llibre, a una alta societat catalana que immersa en la seva vida burgesa, s’oblidava de que hi havien “uns altres” catalans, tal i com se’ns explica en el principi del llibre en un fragment: “ Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! [...]”

La parla dels personatges, mig acastellanada, els malnoms dels personatges, la descripció dels llocs i de la societat i la capacitat que té de transmetre els sentiments dels més desafortunats de la Barcelona de principis del XX, converteix aquest llibre en una font important d’informació per entendre una època i una Barcelona molt diferent a la actual.

Entrevista a Enric Vila.

“Pla és l’explicació d’un món, d’una moral.”

Enric Vila fa poc que ha presentat el seu últim llibre, El nostre heroi Josep Pla (Acontravent), on parla sobre diversos aspectos coneguts i desconeguts de l’escriptor català.




Per què Pla?

Perquè Pla és l’explicació d’un món, d’una moral. Això és el que intento projectar en aquest llibre.

Algunes veus diuen que no és un Pla real, sinó que és un Pla apropiat.

Esque jo he muntat el meu Pla, l’he muntat per aquells qui diuen que el problema català no existeix, pels qui diuen que Pla era un franquista i pels que diuen que tot està perdut o que només podem resistir. Jo vull generar un efecte d’estima.

Vaja, que vostè en aquest llibre vol humanizar Pla. Vol transmetre a la resta el mateix afecte d’estima?

Jo he volgut explicar en aquest llibre que el que va fer Pla va ser molt difícil. Volia transmetre l’afecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït. , i per això, qui aconsegueixi estimar Pla, també m’estimarà a mi.

Doncs n’hi havia molts que el criticaven...

Perquè no se l’havien apropiat. Que Pla no era franquista és obvi. Per això en el llibre volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva. Volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel·ligent sóc jo.

Però en realitat, què hi havia de cert i què hi havia de falç en Pla?

De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

Així doncs, Pla duia una màscara?


Bé, jo crec que tots plegat actuem amb màscares. Però hi ha una diferència entre aquells qui en són conscients, amb objectius més concrets i aquells no tan conscients, que es mouen més per ímputs momentanis.

Pla era d’aquest grup de persones que en són conscients? Potser per que era català es recreava més amb aquesta màscara.

Una part dels catalans, en treu profit de la consciència de màscara, però són una minoria. Jo diria que això és més aviat un tema de circumstàncies històriques i polítiques. De context.

I doncs, què ens manca per ser autèntics?

Ens manca força i sobretot autenticitat, entre altres coses. Falta estimar-nos, per estimar el que ens envolta i fer-ho crèixer.

Això porta feina.

I per aconseguir-ho necessitem viure. Vull tenir unes estructures de poder que vaigin a favor meu i no en contra.

El tema es com aconseguir aquestes estructures doncs.

És senzill. Per aconseguir-les ens sobra Espanya. Desprès podrem viure intensament.

Ibarretxe diu adéu a la política

• Desprès del pacte PSC-PP el lehendakari deixa la política

• Patxi López es proclama com el nou líder.

“Aquí vaig començar i aquí deixaré de fer política”. Amb aquestes paraules, Juan José Ibarretxe, va anunciar ahir la seva retirada del món polític i va parlar de obrir una nova etapa en la seva vida. Aquesta decisió l’ha presa desprès d’haver perdut el seu lloc com a lehendakari, que ha ocupat durant deu anys. El seu govern ha estat el més longeu de la democràcia basca.
La retirada de Ibarretxe, va robar el titular del dia que, havia de ser per Patxi López Álvarez que es proclamava quart lehendakari basc. Aquesta notícia no va sorprendre a algunes veus del PNB que asseguren que Ibarretxe ja va dir adéu en una carta la primavera passada a un cercle reduït, però ha estat ara amb la victòria de Patxi López, quan ho ha fet oficial.
López però va oferir mà estesa al seu adversari i durant el seu discurs va dir “A tots els devem molt i amb Ibarretxe hem discutit però també ens hem entès”.
El nou lehendakari, va posar especial èmfasi a la lluita contra ETA i també a les mesures anticrisi. Al seu torn, Ibarretxe va denunciar el pacte treballat des del 2001 entre socilistes i populars per descavalcar el PNB i “repartir-se el poder”.

La revolución de Amaral.

• El grupo musical español, saca nuevo álbum discográfico.

• El nuevo single, Revolución, está siendo muy debatido en la red.

“Pájaros en la cabeza” es el nuevo álbum del grupo musical Amaral. El primer single, llamado “Revolución”, rinde homenaje a todas las personas que en algún momento de su vida han luchado por la libertad. Según Eva y Juan, componentes del grupo, es una canción que cada persona puede contextualizar en tiempos y sitios distintos. “Todos pueden sentirse unidos a esta revolución” puntualiza Juan “Es una llamada a la esperanza”.
Su letra, reivindicadora y novedosa, ha provocado que todos los foros de Internet hablen y discutan sobre cuál es la revolución a la que el grupo Amaral se refiere. De momento, esta canción les ha abierto las puertas para darse a conocer en América. Quizás este single sea su propia revolución.

Roses refrescants per a la crisi.

No sóc una d’aquelles noies que el 23 d’abril tan sols respiren l’olor de les roses que es troben per totes les cantonades de totes les ciutats de Catalunya. I quan em vaig despertar al matí, tampoc tenia pensat escriure’n un reportatge. Però assabentar-me de que en un dia tan calorós com el d’aquest Sant Jordi, hi havia noies a qui algú els refrescava el dia am una rosa gelada, em va encuriosir.

Resulta que cada any el món del màrqueting s’assegura de que hi hagi alguna rosa especial per regalar, que sobresurti de la rosa comuna. Ja fa temps que veiem roses blaves, grogues, blanques, verdes o fins i tot multicolor que competeixen amb la clàssica. Bé, aquest any la novetat és una rosa encuirassada dins un perfecte bloc de gel. La idea és del grup Nice Projects i per si us interessa, la podeu trobar a una floristeria de la Rambla. Això sí, per aquells qui vulguin comprar-la, l’amor no pot entendre de crisi ja que val 30 euros.
Una mica més amunt d’on es ven aquesta rosa em trobo amb la María José, una dona d’ètnia gitana que duu una paradeta. Ella ha optat per vendre dues roses al preu d’una. “Es té que vendre i ara amb la crisi pensem que aquesta és l’única manera” em comenta.

Al final de la jornada, les estadístiques van demostrar que un any més, res havia lliurat a la gent de comprar roses i llibres ni de sortir al carrer. Tot i la situació actual, es calcula que la venda final ha estat de 5,5 milions de roses, la xifra no dista molt de la de l’any passat. Ara caldria saber quantes d’aquestes estaven dins un bloc de gel.