Qui no vulgui pols...

El passat dia 18 de març, durant el desallotjament del rectorat de la UB i posteriorment, al llarg de la dura i insòlita manifestació, era fàcil veure encara més clarament com la nostra societat està vivint una crisi, una cirsi en l’enconomia, en l’educació i també en els seus valors.

Per una banda, no pot ser que els mossos d’esquadra que són aquells qui teòricament ens han de protegir i defensar a tots els ciudadans, carreguin d’una manera tan excessiva contra estudiants, periodistes i vianants. L’únic que havien de fer era mantenir l’ordre. Això no justifica donar cops de porra a tot aquell qui passi pel seu costat. Però d’altra banda, els estudiants han dirigit la seva protesta de manera errònia, han estat ocupant aules durant un temps exessiu i privant el dret d’assistir a classe a tots aquells qui no pensen igual que ells. Tant dolent és el Pla Bolonya? Tant dolent és unir les universitats en un mateix espai europeu?

Desprès dels últims aldarulls d’aquestes setmanes, als quals s’hi suma la pèssima gestió per part de la Generalitat amb en Saura al capdavant, potser hauríem d’intentar anar cap a una presa de consciència col·lectiva en la que els estudiants s’obrin al diàleg i també al Pla Bolonya. Cal arribar a un concens i deixar de banda aquesta manera radical i poc democràtica de fer universitat. I si no volen, tal i com diu el meu padrí, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.

Calçotada anual dels padrins

Els padrins ho organitzen cada any per tal d'aplegar familiars i amics.

• Aquest any hem estat menys persones

• La salsa que fa la padrina estava més bona que mai

Avui he anat a la tintoreria

El meu cosí, amb qui comparteixo pis, va vessar un got de vi al sofà

• Les taques no marxaven amb cap producte

• L'incident ens ha costat 40 euros.

Josep Pla: “Jo no sóc res més que un xerraire”

El programa A Fondo entrevista al periodista per repassar la seva àmplia trajectòria

• La literatura i la política van ser els temes més tractats durant l’entrevista
• Durant l’entrevista Solé Serrano va entrar en la seva part més íntima i personal.
  

“No crec en les profunditats” assegura Pla tan sols uns minuts desprès d’haver iniciat l’entrevista. Ho diu fent referència al títol del programa de Serrano, A Fondo. I continua “el més profund que té l’home és la seva superfície”. Solé Serrano li respon amb una petita rialla. Des d’un principi comencen a parlar sobre escriptura. Pla té les idees clares “darrera de cada substantiu hi ha d’haver l’adjectiu més precís” assegura, i posa com exemple a Azorín. Defensor de la senzillesa i claredat a l’hora d’escriure, fa un repàs per la seva obra, que engloba més de 6 dècades, en les que ha viatjat com a corresponsal a llocs tan diversos com Nova York o Itàlia, on va ser l’únic periodista espanyol que va observar la marxa de Roma. Són més de 25.000 les pàgines que té publicades, on gràcies a la seva capacitat i predisposició que té per observar, ell és sempre un testimoni constant que ens explica llocs, pobles i persones d’arreu del món.
Desprès d’aquest repàs per la seva literatura, Serrano va voler acabar l’entrevista entrant en el Pla més íntim i personal. El que en va extreure va ser la vida d’un personatge que, solitari i xerraire, mai ha conegut l’amor. Una persona que assegura que “l’únic que he fet ha estat llegir i escriure, i escric perquè he llegit”. I finalitza dient que “jo no sóc res més que un xerraire”.
Sens dubte, un xerraire que ha fet grans aportacions tant a la literatura com al periodisme espanyol.

La Marató de tv3, el cas especial.

Audiències Solidàries, aquest títol de presentació semblava obrir una conferència que a diferència de la resta podria presentar una forma diferent d’entendre les audiències. Però va resultar ser un acte propagandístic sobre un programa en concret d’una cadena de televisió concreta : La Marató de tv3.
La conferència la va obrir Carme Basté, directora de la Fundació de La Marató de tv3, que va fer un recorregut per la història del programa remarcant que “s’ha convertit en una efemèride important en aquest país, la segona desprès de St.Jordi”, fet al que segurament no se li pot donar tanta importància tot i que sí que es cert que aquesta telemarató aconsegueix movilitzar tota una xarxa social (persones anònimes, empreses, associacions,poblacions...) gràcies a la qual es recapta cada any un rècord econòmic. Xavier Abad, director del programa, va parlar sobre l’organització que es duu a terme al llarg de l’any i també sobre xifres.
Les sorpreses van ser poques, doncs tots els que estàvem allà presents teníem alguna idea sobre el funcionament del programa, però no sobre les audiències solidàries, tema que en aquell moment era el que interessava. No haurien d’haver parlat sobre diversos projectes solidaris o si més no fer-ho més plural?
Finalment, la conferència va finalitzar amb uns llargs 20 minuts d’anuncis que van posar el toc final a gairebé dues hores de taula rodona.
La Marató de tv3, un programa que és el “tot en un”; divulgació, sensibilització, oci i pluralitat.

Se m'ha escapat l'autocar

Havia quedat amb uns amics.

• L' autocar es dirigia a Lleida

• He agafat el que sortia una hora més tard

Avui m'he llevat aviat

Tenia d'assistir a la sessió de diafreo que tinc cada quinze dies.

• La consulta és a Barcelona.

• He agafat el tren de les vuit del matí per arribar a temps.

Helen Thomas: la més imprevisible de la Casa Blanca

• La veterana periodista seguirà exercint de periodista durant el mandat del president Obama

• "No podem tenir una democràcia sense que el líder estigui sempre qüestionat"

Helen Thomas, la degana dels periodistes de la Casa Blanca, segueix exercint la seva professió als 88 anys. Al llarg de la seva carrera ha tingut l’oportunitat de veure passar a deu presidents, des de Kennedy fins a Obama. Famosa per les seves preguntes directes i atrevides d’estil punyent, ha estat a Bush a qui li ha dirigit les preguntes més dures degut a la guerra d’Iraq, i assegura que Bush "encara ha d’explicar per què va envair el Iraq”. Va arribar a intimidar tan al president Bush amb les seves preguntes que va li van treure la seva cadira a totes les rodes de premsa, però ella restava allà, plantada amb més de 80 anys.
És una gran defensora de la democràcia que creu que el periodista sempre ha d’estar a punt de preguntar, que ha de ser inquiet ja que “no podem tenir una democràcia sense que el líder sempre estigui qüestionat”.
La Helen ha esdevingut un exemple a seguir per a tots els periodistes de la Casa Blanca i fins i tot, s’ha guanyat el respecte del President Obama qui durant la seva primera roda de premsa va dir “aquest és el meu bateig de foc” en el moment en que donava la paraula a la veterana periodista. Ella encara no s’atreveix a opinar sobre Barack Obama, però sí que creu que de moment se’n surt prou bé tot i tenir de millorar en molts aspectes, sobretot aquells referents al Pròxim Orient.
No obstant, Helen Thomas seguirà disparant amb les seves preguntes imprevisibles.

Kapuscinski: "La humanitat és la primera regla del bon periodisme"

• El periodista polonés rep el doctorat "honoris causa" de la Universitat Ramón Llull

• Aquest és el 7è "honoris causa" que se li otorga.

La Universitat Ramón Llull va concedir ahir al vespre el doctorat "honoris causa" a Ryszard Kapuscinski, periodista nascut l'any 1932 a Pinsk, un petit poble de l'antiga Polònia oriental. Tot i ser llicenciat en història i art, la seva curiositat i inquietud el van dur a dedicar-se al món del periodisme.

L'acte el va iniciar Miquel Tresserres, degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, que va presentar al periodista dient que "Kapuscinski és el rei dels periodistes".

Al llarg de la cerimònia, Kapuscinski va parlar de la veritat i valors periodístics recalcant que "la humanitat és la primera regla del bon periodisme" i que un bon periodista sempre ha de tenir clar que el món canvia i que com a conseqüència un s'ha de formar continuament. Durant el seu discurs també va fer aportacions d'experiències personals ocorregudes a Amèrica, Àsia i Europa, llocs on ell ha estat com a corresponsal al llarg de la seva carrera. El periodista es va referir a aquesta època com una etapa "de descripció" que amb el temps es va convertir en època "d'anàlisi" en la que es va donar compte de que totes les guerres són iguals i llavors, va començar a interessar-se pels mecanismes subjacents.

El degà va finalitzar la ceremònia destacant i admirant aquesta inquietud que l'ha dut a viatjar per tot el món i també la seva prosa clara i continguda que, segons Tresserres, reflexa a la perfecció el caràcter adaptable, discret i humil d'aquest honorat periodista.

Espectación en Euskadi

Después de los últimos resultados en las elecciones vascas la incertidumbre plana sobre Euskadi. Una vez más el PNV ha ganado las elecciones aunque sin obtener la mayoría absoluta que necesita para gobernar.
Ahora las posibilidades de PSE y PP de acceder a Ajuria Enea son más cercanas que nunca. Debido a esto los dos partidos, que desde hace ya un tiempo están en un constante tira y afloja, están estudiando una posible alianza que no resultaría nada extraña teniendo en cuenta que tanto PSE como PP tienen una oportunidad casi única aunque es el PSE quien lleva la voz cantando ya que tiene la oportunidad de decidir con cuál de las otras dos fuerzas políticas quiere aliarse.
Debemos tener en cuenta pues que, después del fracaso de las elecciones Gallegas, el PSOE podría ganar una presidencia que podría apaciguar un poco la crisis por la que el partido, con Zapatero en cabeza, está pasando.
El PNV por su parte debe intentar mantenerse firme y no renunciar a ser el primero en iniciar las conversaciones correspondientes con los otros partidos ya que él es el grupo más votado.Pase lo que pase, el nuevo Lehendakari junto con su equipo tendrá que ganarse a un pueblo que castigó con los votos en blanco.

PSO i PNV lluiten per la presidència d'Euskadi

• Els resultats del PNV acaben amb l'estratègia socialista.

• Els nacionalistes bascs tornen a guanyar les eleccions tot i perdre més de 70.000 vots respecte les últimes eleccions.

El president del Govern Espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, vol que Patxi López es proclami primer lehendakari socialista i per aconseguir-ho, ahir va sortir a la palestra per tal de defensar les aspiracions del candidat socialista. Desprès dels resultats aconseguits aquestes últimes eleccions no va dubtar en dir al Congrés de Diputats que “S’ha de tenir fair play i saber estar per assumir processos de pèrdua de la responsabilitat en un Govern”, a més a més va assegurar que aquesta actitud de no intentar aferrar-se al poder “ forma part de la democràcia”. I va rematar.... “A tots ens ha passat algun cop” referint-se segurament, a les eleccions perdudes el mateix dia a Galícia.
A Euskadi, tot i que els nacionalistes hagin perdut 70.000 vots i els socialistes n’hagin guanyat uns 40.000, els primers segueixen augmentant la seva representació parlamentària, aconseguint 30 escons. Aquesta realitat, admeten al PSOE, ha deixat “molt reforçat” a Ibarretxe que ha frustrat una de les estratègies dels socialistes que queden lluny de tenir opcions a optar a la presidència ja que segons paraules d'Urkullu Ibarretxe no serà "sacrificat".
Tot i això ni PNV ni PSE, es mostren disposats a cedir la presidència del nou govern basc i obren una discussió en la que tot i el reconeixement de que al PNV li pertoca la presidència per ser el partit més votat, aquest haurà de iniciar, com més aviat millor, les conversacions amb la resta de partits polítics.

Carnestoltes albesà

Un any més, Albesa es preparava pel seu carnestoltes i jo em preparava per finalitzar el meu. Ja tocades les deu de la nit, començava a estar una mica inquieta perquè la resta de semàfors encara estaven per arribar i el més calent era a l’aigüera. Quan finalment i desprès de telefonar-los unes quantes vegades, la resta de semàfors van arribar, la casa es va transformar en una mena de taller de confeccions on els treballadors anaven passant de forma meticulosa per totes les habitacions segons l’ordre que pertocava; que si fer un mos a la cuina, els retocs de la disfressa a la sala d’estar, posar-se la vestimenta a l’habitació i finalment els últims retocs al bany.
Tots enllestits i havent fet les rutinàries fotos de record, vam sortir disposats a concursar tot i que alguns, com jo, hi anéssim amb el gust de la derrota ja assumit i sabent que un any més ens tocaria mirar l’entrega de premis des de baix.
Un escenari amb una petita orquestra, una barra lleugera de preus i tot de perruques de colors movent-se al ritme de música “de festa major” que, al cap d’una estona i fent mil peripècies per moure’m dins d’una gairebé claustrofòbica disfressa, estaria ballant. Unes dues hores més tard, quan ja no hi havia un sol semàfor sencer, un espantaocells va anunciar l’entrega de premis que, com era d’esperar, nosaltres varem observar des de baix. Tanta estona observant com romans, sirenetes i morts vivents s’enduien un bon braç de gitano i aplaudiments cap a casa, vaig tenir temps d’observar un ninot amb la careta de l’scream que estava assegut a una cantonada, quina va ser la meva sorpresa quan el mateix espantaocells el va anunciar Rei Carnestoltes. Juntament amb les ultimes flames del nou Rei i quan ja m’havia fet a la idea de que estaria tota la nit ballant “La Macarena” i quatre clàssics més, van pujar a l’escenari un grup de melenuts (que no duien perruca) que van “enrockar” i tancar la nit més fantasiosa de l’any a Albesa.