REPORTATGE

Els anys d’experiència han generat confiança entre temporers i autònoms que s’organitzen al marge de les institucions.

ELS PAGESOS D’ ALBESA, DIFERENTS PERÒ AUTOSUFICIENTS.

· Els agricultors tenen preferència pels contractes personals.
· Gràcies als mecanismes que han creat, el poble no s’omple de immigrants sense feina.

Arriba l’estiu i amb ell, el món rural es prepara per rebre els immigrants que vindran a buscar feina. Tots tenim la imatge en la nostra ment; africans, marroquís i romanesos treballant al camp sota el bat de sol.


A Albesa (La Noguera) i rodalies, és una imatge fàcil de veure des de finals de maig.
Es preveu que durant aquesta temporada, que s’allargarà fins ben entrat setembre, arribaran un miler d’immigrants contractats per treballar durant la campanya de la fruita a Lleida.
Aquests es repartiran per les poblacions de Ponent i alguns d’ells, a Albesa.

Els contractes es fan a través dels respectius ajuntaments o també a través del Servei d’Ocupació de Catalunya, que ajuda a fer les altes per la campanya amb una unitat mòbil que es passeja per les diferents localitats per tal de fer d’intermediari entre treballador i empresa o autònom. Però aquestes ajudes no són molt sol·licitades. Ens ho explica Montse Sabaté, tècnica laboral d’Unió de Pagesos de Balaguer, “Els pagesos van directes a les gestories un cop saben quins jornalers volen contractar”.
De fet, les xifres de les campanyes passades del 2007 i 2008 a Albesa són, respectivament, de 12 i 9 contractes fets des de l’ajuntament i de 11 i 12 des de la unitat mòbil. Tenint en compte que cada any es fan centenars d’ofertes de treball, com pot ser que sols es contractin una vintena de temporers a traves de les institucions. Què passa amb aquests centenars de treballadors que no surten en el total de les contractacions del SOC i l’ajuntament? La resposta me la donen els que més ho saben, els agricultors. “En un poble com aquest on la gent porta tota la vida dedicant-se a la pagesia, ens coneixem molt i ens passem els temporers dels uns als altres, per necessitat o recomanacions”, això ho explica J.M Garret, que es dedica a la pagesia des de que era petit. La majoria de pagesos, un cop saben quin serà el seu equip de treball, fan els contractes o bé a través d’una gestoria o bé a través de la Cooperativa Sant Roc d’ Albesa. El perquè és senzill, “ens coneixem tots i també als temporers. I gràcies als sindicats tenim uns convenis que ens faciliten molt tot el papeleo” remarca J.M Garret.

La realitat és que els pagesos se senten més còmodes contractant als temporers de manera menys burocràtica i més personal. Amb els anys han creat certes relacions amb ells fins a arribar a tenir-ne un grup al que contracten any rere any. A més a més són temporers que volten tot l’any per la Península, sabent on hi ha feina a cada moment Però el més impressionant és com cuiden el contacte amb aquells per qui han treballat, “saben quin és el moment de contactar, sempre apareixen”. Aquest vincle entre pagès i jornaler, no sols aporta als primers immigrants fixes per la campanya de la fruita, sinó que els estalvia el disgust de trobar-se amb algun temporer sense papers. Aquest va ser el cas de Miquel Farré, que va tenir una mala experiència. Havia donat feina a un africà al que ell no tenia vist, i el treballador com que ho sabia, s’intercanviava la feina amb un company seu que no tenia papers i d’aquesta manera pretenien dividir-se els guanys. Per sort, el Miquel se’n va assabentar gràcies a altres companys que ja li eren fidels de feia unes temporades. Cal dir però, que aquest és un fet amb el que cada cop s’hi troben menys perquè amb els anys s’ha anat regulant, “tot i que sempre se’n cola algun” explica el Miquel.

A part de regular i facilitar els temes de contractació, els mateixos sindicats del poble creen un conveni per tal de que es pagui la mateixa quantitat a tots els treballadors (tot i que cal recordar que les dones no estan admeses per fer feines de camp). Aquesta xifra l’any 2008 era de 5,60 € per hora i per aquest 2009 els sindicats han acordat a Albesa un petit augment que puja el jornal a 5,80€ l’hora.
Durant la conversa amb el J.M Garret i el Miquel, també ha sorgit el tema de la crisi. Ells asseguren que en el món de la pagesia no és la crisi mundial la que afecta en el moment de contractar temporers, sinó les pèrdues de fruita que es puguin tenir. “Nosaltres em d’anar fent, i necessitem ajuda per poder fer la collita a temps, potser sí que els temporers costen diners, però alleugeren molt la feina, i això s’agraeix”.
Les prediccions des d’ Albesa per aquesta campanya que tot just comença, semblen ser favorables tant pels pagesos com pels temporers que, majoritàriament, arriben a la vil·la amb feina assegurada, trencant tots els pronòstics que parlaven de places i carrers plens d’immigrants degut a la crisi.
En canvi, moltes poblacions de l’entorn d’ Albesa, reben cada estiu més gent de la que poden contractar. Alcarràs n’és l’exemple més clar. Des de ja fa anys, durant l’època de collita, tots els espais públics d’aquesta població s’omplen de persones que esperen trobar una feina i un lloc on dormir. Benestar, Unió de Pagesos i la mateixa ajuntament proporcionen cada cop més allotjaments per tal d’evitar que els carrers s’omplin de rodamóns. Segons Montse Sabaté, això és degut a la “falta d’organització”.

Sens dubte, a Albesa, pagesos i temporers, gràcies a la mútua confiança, han creat un mètode d’autosuficiència que facilita la feina a agricultors, treballadors i també, als ciutadans.

10 cites La Xava.

1- Pàgina 18. “ La Mina era una taberna que des del carrer de trenta Claus donava pas a un pati que feia fatxada al carrer del Cid. Per la seva llargada prenia aquest establiment un aspecte ben singular (...) Més endintre hi havia un espai que formava corredor, sense que destorbés la visió general d’aquell negrós interior”.

Juli Vallmitjana a diferència de la resta de la societat burgesa de principis de segle XX que restava indiferent a la pobresa dels suburbis de Barcelona, ell hi passava molt de temps i per tant coneixia molt bé els carrers i la gent que hi vivia.Gràcies a això, al llarg de la novel·la ens apropa als carrers, a les tavernes i als locals d’aquella època, que descriu d’una manera molt detallada.

2- Pàgina 118. “Caminava embolcallat dintre del misteri del presidi, com si un vel negre recobrís la seva persona, moralment cadavèrica”.

Crec que aquesta és una gran descripció. Detalla a la perfecció un estat d’ànim i és fàcil imaginar-se fins i tot al personatge físicament, destrossat tant per dins com per fora, caminant de forma pesada, i es un exemple de com Vallmitjana sap apropar-se a la moral de la gent del raval del 1910.

3- Pàgina 121. “Poques vegades aquelles ànimes perdudes devien haver sentit aquella impressió que ja s’apartava de lo grosser enlairant-se inconscientment a certa puresa; però estaven massa endinsats en la perversió perquè poguessin besllumar l’ideal de l’amor que tant enalteix l’esperit al més refinat sentiment.”

Freqüentment al llarg de l’obra, l’autor critica l’oblit de les persones que vivien en la misèria més absoluta. Aquesta frase n’és un exemple. Eren persones que no podien fugir d’aquella misèria en la que havien nascut i que per tant, no sabien que era l’estima.

4- Pàgina 142. “ Era una flor que esclatava enmig de les runes de la pobresa”.

Crec que aquesta és una frase defineix molt bé com en aquest cas, la Xava, tot i que podria dir-se de qualsevol d’aquelles noies dels suburbis, es feien dones enmig d’un món que les deixava créixer físicament, però les privava de fer-ho com a persones.

5-Pàgina 204. “-Escolta: i la Xava què fa? Ets molt blet, sent tan barirel. – Es reputja home- contestà en Rafel tot paladejant l’aiguardent”.

En la seva obra, Vallmitjana utilitza bastants diàlegs en els que ens trobem amb l’argot, el parlar que utilitzava la gent dels barris pobres de Barcelona. És important el fet de que l’autor donés a conèixer aquest parlar del que la burgesia renegava. Tot i que va rebre moltes crítiques per això, avui crec que és important pel nostre patrimoni lingüístic.

6- Pàgina 219. “Per terra, escampades, hi havia puntes de cigarro esclafades. La brutícia del gosset, que tot l’any tenia el brom i duia un pegat al cap, i altres immundícies que no fóra prudent explicar...”

Crec que aquest fragment narra molt bé com vivien en les seves cases i fins a quin punt arribava la seva misèria. És interessant saber fins a quin punt la gent lluita diàriament per sobreviure en un món que està trencat des de l’interior.

7- Pàgina 22. “Les dones de la vida que corren per allí com aucelles de nit l’escometien, i ell, amb llargues i seguides gambades, no contestava un mot”.

Aquesta frase és un exemple del ric vocabulari que utilitza Juli Vallmitjana en el que destaca la concreció en l’adjectivació.

8- Pàgina 45. “Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d’aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats!”.

He elegit aquesta frase perquè crec que és interessant com l’autor s’implica i fa una forta crítica a la societat catalana que tenia en l’oblit els seus veïns.

9- Pàgina 118. “De color d’oli brut era la roba del seu vestit i el vellut gastat dels llocs que més refregava era una mica més clar. Un mocador negrós li embolcallava el coll, fen dubtar si duia camisa o no”.

Aquest fragment m’agrada per la descripció tan exacta que fa de la indumentària del personatge (el Botxinet). A més a més a traves d’aquesta detallada descripció i gràcies a l’ús dels adjectius, podem imaginar-nos com és aquest personatge, on viu i de quina manera ho fa.

10- Pàgina 194. “De sobte van sentir-se els crits de: “Pasma! La Bofia!” Del portal de Santa Madrona entraren al carrer dugues parelles de seguritat amb el sabre desembeinat, i dels Quatre Cantons altres tants en la mateixa actitud”.

Finalment, destacar un fragment en el que Vallmitjana descriu un enfrontament entre policia i els lladres dels suburbis. Enfrontaments que al llarg de la novel·la són constants i que són explicats d’una manera molt descriptiva.